dimecres, 20 de maig de 2015

La campana de Montjuïc



Galeries La Campana, Centre Mèdic La Campana, Immobiliària La Campana, Autoescoles La Campana estan situats a l’illa delimitada per la Gran Via, els carrers de la Mineria i de la Química i les places de Sarah Bernhardt i de les Matemàtiques. També pren el nom de la Campana la Jefatura Provincial de Tráfico, que històricament ha rebut el nom popular de La Campana. Tan arrelat està el nom que fins i tot l’estació de Magòria dels ferrocarrils de la Generalitat ha adoptat La Campana en la seva nomenclatura. Fins i tot, lluny d'aquí, darrere del mercat d'Hostafracs, la família de la Pilar Miró Torruella hi tenia una papereria que també es deia La Campana. L'àvia de la Pilar recorda, també, una fàbrica al carrer Moianès amb la Gran Via que li deien La Campana. Però d'on surt aquesta campana?

Continueu llegint a Bereshit

dimecres, 29 d’abril de 2015

La Ciutat d'en Nyoca: Barcelona es tenyeix de groc



La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que pioner o artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Si voleu saber què són aquest elements aneu a Bereshit

dijous, 23 d’abril de 2015

A la biblioteca amb metro

Biblioteca mòbil de la Diputació de Barcelona
a la plaça del Congrés Eucarístic, el 1960
Fons Família Fernández Valentí


dijous, 16 d’abril de 2015

La Processó de les Filles de Maria



Processó de les Filles de Maria, de Fructuós Gelabert (1874-1955), va ser rodada al carrer Rossend Arús de Sants, l'any 1902, dos anys després que canviés el seu nom original de Migdia. Des de la parròquia de Santa Maria de Sants, passant per la Masia del Rellotge de la plaça Ibèria, centenars de nenes vestides de primera comunió, amb domassos i flors, baixen en direcció a la Bordeta.

Vegeu la pel·lícula a Bereshit

dijous, 9 d’abril de 2015

Reneix el Rec Comtal




Dimecres 8 d'abril de 2015 quedarà marcat com un dia feliç en els annals de la història del blog Bereshit i de tots els amants de la història de Barcelona. Es va presentar a l'Auditori de Can Fabra, el projecte del Parc del Rec Comtal que es durà a terme en el recinte arqueològic situat en el carrer Fernando Pessoa de Sant Andreu de Palomar. L'acte va ser organitzat pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i presentat pel seu vicepresident, Manuel Martín, un dels màxims especialistes en el Rec Comtal, i el projecte té el suport de la Fundació Agbar.

Aquest jaciment té la singularitat de comptar amb restes de l'aqüeducte romà de Barcino, del Rec Comtal, un pont, restes de calçada i les ruïnes de l'antic Molí Vell de Sant Andreu. Aquesta actuació coincideix en el temps amb la rehabilitació del tram descobert de Montcada i Reixac i del barri de Vallbona del districte de Nou Barris. És l'única resta viva del Rec, que no només porta aigua neta, sinó que rega les hortes de la Ponderosa a Vallbona i té un ús recreatiu per als veïns del barri de Can Sant Joan. A tot plegat s'hi han d'afegir els 400 metres del Rec Comtal que seran recuperats a la futura plaça de les Glòries.

A banda d'això, el projecte es planteja una recuperació integral del traçat del Rec en la mesura que el territori i l'urbanisme ho permeti, com va explicar Vicente Guallart, arquitecte en cap de l'Ajuntament de Barcelona. En aquest sentit, Carme Miró, directora del Pla Barcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, va explicar que s'està bolcant tota la informació cartogràfica i imatges aèries sobre planimetria per localitzar el recorregut sencer del Rec i les seves diverses ramificacions i desviacions sofertes al llar dels 2000 any d'història d'aquesta conducció d'aigua que va substituir, el segle X, l'antic aqüeducte romà, i que va subsistir fins a principis del segle XX. A partir d'aquí, les actuacions arqueològiques marcaran el calendari de les obres i la possibilitat o no de recuperar el Rec en tota la seva extensió.

A l'aspecte paisatgístic (es recuperarà la vegetació de ribera original) i monumental s'hi ha de sumar que s'estudiarà la possibilitat que el Rec Comtal torni a portar aigua i recuperi l'aspecte l'aspecte que va tenir en el passat, a banda que servirà per explicar com i de quina manera la història de Barcelona i dels antics municipis del Pla (Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) en són subsidiàries tant pel que fa a l'agricultura i la indústria com a l'urbanisme. De moment, el tram que es recuperarà a la plaça de les Glòries ja té previst portar aigua.

Hi ha encara, però, un pas previ molt important: el Rec no està protegit ni patrimonialment ni urbanísticament. És urgent fer-ho per evitar que puguin desaparèixer elements importants. A aquesta voluntat política per part del consistori barceloní cal buscar la complicitat ciutadana i crear una consciència de conservació que permeti fer-ho aviat per poder recuperar aquest passat urbà i el seu entorn natural per etapes, a mitjà i llarg termini, en 20 anys, com va assenyalar Guallart. I en aquest sentit, Jaume Seda, president del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, va posar sobre la taula la necessitat d'aplegar els centres d'estudis locals dels barris relacionats amb el Rec Comtal per crear una plataforma que col·labori estretament amb l'Ajuntament i el Servei d'Arqueologia. Aquesta ja era la idea que Carme Miró tenia en el cap, raó per la qual properament es presentarà un congrés amb el qual ja ens hem compromès a treballar des del blog El Rec Comtal i com a membres del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i de Tot Història Associació Cultural.


dimecres, 8 d’abril de 2015

L'estació del tramvia de foc



El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser haurem de corregir aquesta dada.

Veiem-ho a Bereshit

dilluns, 30 de març de 2015

dimarts, 24 de març de 2015

La Niña Gorda



El passat divendres dia 31 es va presentar a la llibreria La Memòria la novel·la de Santiago Rusiñol La “Niña Gorda”, publicada per primer cop l’any 1917 i ara editada per l’editorial L’Avenç. La recuperació d'aquest text ens permet descobir, en el seu rerefons, dos mons enfrontats, el Modernisme i el Noucentisme, amb un argument que ens mostra l'espectacle de les barraques de fira, que a Bereshit hem sabut situar en el context real de la Barcelona de l'època.

Descobriu aquests fenòmens de fira a Bereshit

divendres, 13 de març de 2015

República, guerra i dictadura



L'exposició "República, Guerra, Dictadura: Foto Fixa Sabaté" de la Filmoteca de Catalunya presenta cent cinquanta fotografies, obra d’onze fotògrafs, entre els quals hi ha Antonio Gavilán, Carlos Pérez de Rozas, Emilio Godes, Juan Gyenes i Salvador Torres Garriga, que van documentar els rodatges de pel·lícules per compte de les productores per a la seva utilització en premsa i publicitat. Aquest material, fonamentalment negatius fotogràfics de gran format, es conservava a la firma Reproduccions Sabaté, un dels laboratoris de fotografia industrial més antics i prestigiosos de Barcelona, encara en actiu, al qual les productores van confiar aquesta feina. Aquest patrimoni està integrat per més de 100.000 negatius, que abasta un període que va de 1932 a 1984, i forma part actualment dels fons de la Filmoteca de Catalunya que s’encarrega de la seva preservació, digitalització i explotació.

El terme foto fixa fa referència a dos conceptes. Un per referir-se a les fotografies que les productores feien per promocionar les pel·lícules. Eren imatges preses en els descansos dels rodatges, que reprodueixen una escena de la pel·lícula o un moment del treball del rodatge, però en les quals es podia modificar el decorat i fins i tot els personatges. D'altra banda, el "foto fixa" designa el professional que realitza aquestes fotografies.

L’exposició, que estarà oberta al públic a partir del proper 5 de març, permet copsar, a través de fotos fixes de rodatges, com en aquells anys convulsos que van passar de la República al franquisme el cinema representava l’ideal de societat, amb les seves contradiccions i les seves característiques peculiars, il·lustrant el treball, l’oci o les relacions de parella, en pel·lícules com Carceleras, Boliche, Don Floripondio, Bohemios, El difunto es un vivo o La farandula, que en alguns casos ens permeten veure una Barcelona ideal o desapareguda.




La mostra es complementa amb materials utilitzats pels fotògrafs i exemplars de fulletons publicitaris, revistes i cartells il·lustrats amb aquests treballs fotogràfics. Un dels més interesants són les novel·les cinematogràfiques, una mena de fotonovel·les on es combinaven imatges i text recreant el guió amb fragments dels diàlegs dels protagonistes.



dimarts, 10 de març de 2015

Bodega Bohemia

El Gran Gilbert a l'entrada de la Bodega Bohemia, els anys 70.


Com ens explica Barcelofília, els antecedents històrics de la Bodega Bohemia es remunten a una petita botiga de queviures que hi havia a la cantonada entre els carrers Nou de la Rambla i Lancaster a la dècada de 1920. Li deien el Celler Bohemi i per entrar a veure els artistes calia passar abans per sota d'un bosc d'embotits que penjaven dins el colmado. En aquella primera època l'accés era pel número 11 del carrer Nou de la Rambla, conegut com Conde del Asalto. Hi actuaven aprenents de cantants de sarsuela, mags, imitadors d'artistes i altres aficionats ansiosos per esdevenir artistes.

Després de la guerra Civil la Bodega Bohemia va començar a adquirir celebritat a partir de mitjans dels anys 40. L'entrada s'havia canviat al numero 2 del carrer Lancaster i amb el pas del temps aquell local passaria a ser un dels llocs típics més turístics del Barri Xino. Un piano vertical contra la paret presidia el petit escenari. Tot l'entorn era ple de fotografies dedicades d'artistes de tota mena i d'inscripcions i frases diverses: El arte embellece la vida o El mejor local para olvidar tus preocupaciones n'eren alguns exemples.

Durant els anys 50 i 60, el Gran Gilbert va ser l'ànima de la Bodega Bohemia fins la seva mort. A partir dels anys 70 el local va continuar sobrevivint com a refugi de vells artistes que es resistien a retirar-se i que tenien en aquell racó del Barri Xino la seva llar i la seva única raó d'ésser. Aquella decadència era part del seu encant.

En els seus inicis l'any 1961, el director de cinema alemany Peter Schamoni (1934-2011), amb Jost Vacano fent de càmera, filmava el curt Bodega Bohemia, interpretat per Franz von Bender i amb les actuacions de Mari Alda, Mary Bleyto, Carmina Farguell, Gran Gilbert i Otilia Lannessan.


dijous, 5 de març de 2015

Pedra-Montjuïc-Barcelona: la construcció de la ciutat

Família de picapedrers a les pedreres de Montjuïc. Barcelona, cap a 1915
Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya


Montjuïc forma part de forma directa de la història de Barcelona. Va acollir els primers tallers lítics del neolític, la Laie ibera, probablement el primer assentament i port romans, el cementiri jueu medieval, ermites i fortificacions. Va ser lloc d'esbarjo popular: balls, berenadors, fonts (vegeu Les Fonts de Montjuïc), parcs d'atraccions (vegeu L'últim dia al Parc de Montjuïc), museus, ha estat muntanya de jardins i barraques (vegeu Can Valero), d'exposicions i congressos (vegeu Montjuïc 1929) i ha tingut en el castell un símbol de repressió durant segles.

Però Montjuïc ha estat, també, la gran pedrera d'on Barcelona ha extret la matèria que ha bastit els edificis i els monuments de la ciutat. El Castell de Montjuïc presenta un recorregut per la història de l’explotació de les pedreres que convida al visitant a conèixer la relació entre Barcelona i Montjuïc des de la vessant matèrica i cultural. La mostra compta amb la presència de peces geològiques, escultòriques i arquitectòniques cedides per alguns dels principals museus de la ciutat: el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu de Ciències Naturals.

L’exposició, que es podrà veure fins el 15 de juny a les sales 18 i 19 del pati d’armes del Castell de Montjuïc, s’estructura en dos capítols: Montjuïc, primera matèria i Escultura Barcelona.

"Montjuïc, primera matèria". Una aproximació a la muntanya com a font de recursos per a la construcció i motor del creixement del nucli urbà

Aquest primer espai expositiu explica el binomi muntanya-ciutat: la perspectiva geològica per conèixer les característiques de Montjuïc que l’han convertida en proveïdora d’una pedra de gran qualitat, emprada més enllà de les fronteres urbanes; els usos que d’ella se n’ha fet (material de construcció, material per a la creació artística, usos domèstics i industrials…); la seva presència a la ciutat, en els seus diferents formats i presentacions, i la seva fesomia canviant arran de l’explotació massiva dels darrers cent cinquanta anys. En resum, l’explotació de les pedreres i el creixement de la ciutat com a factors estretament vinculats al llarg de tota la història de Barcelona; orígens, geologia, períodes d’extracció, usos, funcions, oficis, transformacions del paisatge natural i urbà, fenòmens socials…

"Escultura Barcelona". Una mirada artística que va més enllà de la història de la pedra

Ocupant l’espai central de la segona sala, i singularitzant les peces una a una per destacar-ne la seva força artística, es mostren obres escultòriques i arquitectòniques de diferents èpoques, estils i usos que mostren un part de l’art i la història que s’ha construït en pedra a Barcelona. L’exhibició de les peces, emmarcades amb imatges i contextualitzades en la ciutat actual, ofereix una experiència sensorial que li dóna valor a la pedra no només com a element que ha configurat la fesomia patrimonial de la ciutat, i la seva vessant matèrica i constructiva, de gran solidesa, sinó també com a mostres de la destresa dels seus creadors i de la seva bellesa.

Una exposició amb obres procedents de diferents museus

Les peces són de diferents moments històrics de la ciutat, i dissenyades i creades per a diferents usos, i provenen d’alguns dels principals museus de la ciutat, dos d’ells de la mateixa muntanya de Montjuïc: el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, i del Museu d’Història de Barcelona. S’hi pot veure un dels capitells del Temple romà dedicat a August, una estela romana, un fragment de làpida jueva trobada a Montjuïc, la placa epigràfica del segle XIV que donava la benvinguda al portal de Sant Antoni, la rosassa del desaparegut convent del Carme, una font gòtica treballada i decorada per ambdues parts, la gàrgola de l’escultor Tomàs Barça procedent de l’antic Estudi General de Barcelona, i una roda de molí.

També es es poden veure mostres de roques i làmines primes cedides pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona – Museu de Geologia, i un bloc de pedra en brut procedent de la Pedrera del Borinot, l’única a cantera que resta activa per cobrir les necessitats de pedra de Montjuïc de la Sagrada Família.




Pedres de Montjuïc a principis del segle XX


[+ Montjuïc]

Les Fonts de Montjuïc

Can Valero

Montjuïc 1929

El Sot de l'Estany

dimarts, 3 de març de 2015

Kirman: 50 anys de fakir i la màgia de Déu

Fakir Kirman
50 anys de faquir: 1964-2014


Un faquir és, des del punt de vista místic, un asceta que controla el cos i la ment, i aconsegueix dominar el dolor, levitar i assolir estats de catalèpsia. En el món de l'espectacle, els faquirs se centren en la demostració de la insensibilitat física. Com la màgia, és un art escènic envoltat del misteri que el propi artista s'encarrega de crear invocant mons llunyans que encara ara imaginem a Orient.

Josep Miret Quitllet (Cornellà de Llobregat, 1946) és el darrer representant d'un món mític associat al vell circ de les ànimes itinerants, avui convertit en un espectacle purament estètic deslligat de l'alteritat, de la vida en els marges de la realitat.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 26 de febrer de 2015

Moby Dick a Barcelona



Moby Dick a Barcelona? Sí, l'any 1954. Quan semblaven haver desaparegut, una barraca de fira reclamava l'atenció dels barcelonins. Però comencem pel principi.

La presència de balenes i altres cetacis varats en el litoral barceloní ha estat al llarg de la història força habitual. Un dietari de la Generalitat del segle XV comenta que una balena s’ha quedat varada en els sorrals del delta del Llobregat.

Continueu llegint a Bereshit

dissabte, 21 de febrer de 2015

El Camp de la Bota



Diumenge 22 de febrer de 2015, a les 12:30 del matí, es fa un altre pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona, amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota. Per extensió, l’homenatge és a tots aquells que van haver de passar molts anys de la seva vida vivint en barris de barraques. La placa commemorativa està situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum (Parc del Fòrum, plaça Leonardo da Vinci 4-5), lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota, el castell de les Quatre Torres.

L'acte serà presentat per Josep Maria Monferrer, autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000). Unes males polítiques condemnen al barri a la marginalitat.


Els barris de Pequín i del Camp de la Bota, a banda i banda de la Riera d'Horta,
en un fragment d'un plànol de 1910 (ICC)


El Camp de la Bota

Com explica Josep Maria Monferrer en el seu treball, el barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, en una zona sovint inundada pels temporals de mar. I cal explicar-ho perquè, avui, d'aquell espai no en queda res.

Abans va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, que van acabar conformant la plana baixa del territori barceloní. A principis del segle XIX les tropes de Napoleó feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet, del francès butte, per fer pràctiques de tir, que estava situat prop del límit entre Sant Adrià i Sant Martí de Provençals. D’aquest butte ve el nom de Camp de la Bota. L’any 1855 l'exèrcit espanyol va construir un edifici fortificat, popularment anomenat el castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar.

La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors que va rebre el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Va créixer amb l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, però sobretot de la de 1929, que no trobaven habitatges. Cap al 1900 a Pequín ja hi vivien unes 700 persones.

Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases, i part dels habitants van fer barraques prop del castell. El barri de Pequín ja rebia el nom de Camp de la Bota, i a finals dels anys quaranta va sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs.

El franquisme va ser cruel amb el seus dissidents. Al Parapet del Camp de la Bota, del 1939 al 1952, van ser afusellades a trenc d’alba més de 1.700 persones, la meitat dels executats a Catalunya. Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc.

La població va créixer amb la immigració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.

Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia, un dispensari i un centre social. També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla. Al Camp de la Bota hi havia alguns comerços, safareigs públics i diverses fonts.

La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques. Als deteriorats barracons municipals hi vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.


[+]

El "Parapet". Diagonal núm. 1. Camp de la Bota, projecte de l'artista Francesc Abad.

dimecres, 18 de febrer de 2015

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella



El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.

Continueu llegint a Bereshit

dimarts, 10 de febrer de 2015

El Barri de la Plata vist per Julià Guillamon

El barri de la Plata l'any 1937
Fot5o: Arxiu Històric del Poblenou


L'escriptor i crític literari Julià Guillamon publica a la revista L'Avenç, des del número de gener de 2015, El barri de la Plata, una sèrie d’onze relats, que va començar amb "El passatge Mas de Roda" i que durant el 2015 permetran a l’autor indagar sobre el barri de la seva infantesa i joventut, al Poblenou, i reconstruir un paisatge físic i humà d’un dels barris que han configurat la Barcelona moderna. Aquest barri, on va viure fins als trenta anys, té una forta presència d’immigració valenciana, arribada a Barcelona abans i després de la Guerra Civil, en un entorn industrial. Literatura, cinema, memòria es combinen en aquesta sèrie per fer reviure la vida d'aquests carrers de Sant Martí de Provençal, retratant la història familiar i el passat a través de les poques petjades que queden en el barri i en la memòria dels qui el van habitar. En el número de febrer hi apareix el capítol "La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina", Julià Guillamon ens relata l'adaptació de la seva mare que va viure al barri de Gràcia fins que es va casar i després de núpcies va haver de traslladar-se al barri de Poblenou amb la seva família política.


Com explica Marta Domínguez en el seu blog Icària, el barri de la Plata està situat entre els carrers Roc Boronat, Àlaba, Avinguda d'Icària i Ramon Turró, en un indret que es configurà a principis del segle XIX quan s'hi instal·laren artesans dedicats a la fabricació de bótes. Segons la tradició popular, el nom de barri de la Plata prové dels guanys que es generaven gràcies a aquesta activitat. Tot i ser un barri clarament identificat dins el Poblenou, no ha gaudit mai de reconeixement oficial. D'altra banda, el nom dels seus carrers ha anat canviant, i així trobem que el carrer Wad-Ras, eix del barri, s'anomena ara Doctor Trueta, el carrer Enna és ara Ramón Turró, el carrer Granada fou successivament Catalunya, Sant Quintí i Pablo Iglésias, el carrer Àlaba fou el carrer Igualtat, i Badajoz i Àvila, foren respectivament Independència i Dos de Maig, ja que corresponen al tram més proper al mar d'aquests dos carrers.

Continua relatant Marta Domínguez que en aquestes escasses vuit illes de cases hi trobem diversos edificis inclosos en el catàleg del Pla Especial del Patrimoni Historicoartístic de la ciutat de Barcelona de l'any 2006, com les fàbriques de gel La Siberia i Sant Antoni, la fàbrica de galetes Solsona i Rius, les naus de la família Ametller, Can Gili Nou (actualment el Casal de Barri Vila Olímpica) i Can Gili Vell o la Farinera, can Waldés, el magatzem de l'empresa vinícola Pedro Massana i altres elements singulars com les xemeneies d'algunes indústries.

Més informació sobre els altres barris de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació a Barcelona a Els barris de Sant Martí de Provençals (1897).



dimecres, 4 de febrer de 2015

La muralla oculta de Barcino

Mapa esquemàtic aproximat de la situació de Barcino en l'època en què va ser fundada (15-13 AEC)


L’antiga Barcino és encara visible als carrers de la ciutat: plaça de la Seu i plaça Nova, als carrers de la Palla, Banys Nous, Call, Avinyó, Regomir, Correu Vell, plaça dels Traginers, carrers Subtinent Navarro i Tapineria, plaça de Ramon Berenguer el Gran i avinguda de la Catedral, a més de les restes del subsòl de la plaça del Rei. Però ho és també a l’interior d’alguns edificis. Un petit recorregut per Ciutat Vella fa possible un viatge en el temps, fins a 2.000 anys enrere, quan Barcelona era una petita colònia romana i s’enfortia gràcies a les muralles, la primera, la fundacional, bastida el segle I AEC (se'n poden veure restes a la plaça de la Seu, a la Casa de l'Ardiaca i al Museu d'Història de la Ciutat), i la segona, del segle IV, que perdura tot i el pas dels anys, i que és la que podem veure seguint el perímetre exterior.

Al carrer d’Avinyó 19 l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (AEEF) és l’únic lloc a la ciutat on es pot entrar a la muralla, entre la fortificació construïda al segle I AEC per delimitar la ciutat i la construïda al segle IV, més robusta i defensiva. A l’edat mitjana era habitual fer obertures a la muralla i sostreure la runa que omplia l’espai entre els dos murs per ampliar els habitatges. A través de l’AEEF es pot accedir a l’interior de les torres 52 i 53 de la fortificació i fins i tot asseure-s’hi, perquè hi ha taules, cadires i una llar de foc. Un dels socis de l’entitat, Alfred Lloré, va començar a picar la paret l’any 1957 perquè sospitava que al darrere hi trobaria la muralla. Els treballs van acabar l’any 1987, i actualment l’indret es pot visitar entre setmana (excepte el dijous), de les 19 a les 21 hores, fent una reserva prèvia.

També hi ha restes de la muralla en el restaurant del carrer Avinyó 19. A la pàgina de FB de quan era El Gallo Kiriko hi trobareu fotografies i un vídeo.

A la botiga de bijuteria i complements Woman`Store, situat al local 3 de número 1 del carrer del Call, un cartell convida a veure la muralla romana. A l’interior del local, just entre els emprovadors i els penja-robes, es pot admirar un tram majestuós de la torre 62. Fins i tot es pot observar un tros de columna, una evidència que en la construcció del mur sovint s’aprofitaven peces d’altres edificacions. Uns quants metres més enllà, al carrer dels Banys Nous, la cafeteria modernista La Granja també conserva al menjador una paret de l’època.

Al Centre de Teràpia Ocupacional la Sínia, també del carrer Banys Nous, en el número 16, els agrada rebre visites i explicar que, fa 25 anys, la primera muralla del segle I AEC va aparèixer en unes obres d'ampliació.

El Mercer Hotel Barcelona, situat al carrer dels Lledó, té el privilegi de poder fer les reunions de treball dins una torre romana, la número 28. Està molt ben conservada, i sovint es converteix en un menjador. El restaurant de l’hotel i la zona de bar també estan flanquejats per la segona muralla del segle IV EC, i la biblioteca reposa sobre l’antic camí de ronda, que unia totes les torres. De fet, encara és visible amb molta claredat la porta d’entrada a la torre número 29. A l'exterior de l'hotel, al carrer Subtinent Navarro, s'hi troba l'última part de la muralla que ha quedat al descobert, després d'enderrocar dos edificis.

El Centre Cívic Pati Llimona, al carrer del Regomir, amaga unes restes inigualables. A causa d’una ampliació del centre, les termes públiques de Barcino van quedar al descobert. Els mariners i viatjants s’hi podien banyar abans d’entrar a la ciutat, a la qual accedien per la Porta de Mar, també visible des de la sala d’exposicions del centre, la Sala de les Ruïnes. Era un pas lateral per a vianants que s’ha pogut restaurar tal com era. D’altres restes han patit modificacions al llarg de la història, com el tram de muralla adjacent, on es pot observar clarament una llar de foc. L’espai està gestionat pel Museu d’Història de Barcelona i es pot visitar amb l’acompanyament d’un voluntari que també ofereix informació històrica.


Plànol de les restes romanes documentades
Font: MUHBA


Si voleu seguir els vestigis de l'aqüeducte romà de Barcino, llegiu la guia que trobareu aquí.




divendres, 30 de gener de 2015

El Park Güell i l'aigua

La Casa del Guarda. Park Güell (1917)
Autor: Carles Fargas Bonell (AFCEC)


El proper dimarts 3 de febrer, a les 18:30 h, Albert Cuchí, arquitecte i professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya, realitzarà la conferència "El Park Güell i l'aigua", a la Casa del Guarda del Park.




La Casa del Guarda

La Casa del Guarda és un dels exemples d’habitatge modest construït per Gaudí entre 1901 i 1903 com a lloc de residència del porter de la urbanització. El petit espai, concebut per a ús d’una família humil, presenta una gran riquesa i complexitat compositiva. Gestionat pel MUHBA, s’hi mostra l’exposició Güell, Gaudí i Barcelona, l'expressió d'un ideal urbà mitjançant tres nivells d’explicació: la casa, el parc i la ciutat, que es corresponen amb els tres pisos de l’edifici.

El discurs expositiu presenta en primer lloc els aspectes tècnics i constructius de la casa i la relació amb altres habitatges ideats per Gaudí, seguidament aborda la fructífera relació intel·lectual i constructiva entre Güell i Gaudí, i les característiques del primitiu i fallit projecte d’urbanització residencial privada, reconvertit en parc municipal a l’any 1926. Finalment, tracta de la inserció del Park Güell a la Barcelona dels anys d’esclat del modernisme, relacionant-los amb la voluntat de representació i d’ambició de capitalitat per part de les elits barcelonines als inicis del segle XX.
El Park Güell s’inscriu en el projecte urbanístic de l’Eixample de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Una ciutat que va esdevenir una gran metròpolis després de l’Exposició Universal de 1888 i punt d’atracció d’un incipient turisme. La ciutat, que al tombant del segle XX es troba en ple procés d’expansió,actua urbanísticament de simultània a la ciutat antiga, iniciant l’obertura de la Via Laietana, a l’Eixample, que es transforma en la nova àrea residencial i comercial, i als vells suburbis fabrils de la plana, de caràcter més industrial i popular, que es comencen a urbanitzar.

A l’any 1900 l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció del Park Güell, una zona residencial per a famílies benestants. L’arquitecte va idear un nou model urbà seguint els sistemes britànics de cases envoltades de jardí, però va anar molt més enllà, trencant els límits estètics entre natura i obra d’art, entesa com “artifici”. Les obres van començar el 1900 i el 1914 es paralitzen, ja que el projecte va resultar ser un fracàs per les complexes condicions d’adquisició i construcció de les parcel·les, entre d’altres. La urbanització privada va ser adquirida per l’Ajuntament el 1922 i va passar a ser un espai públic el 1926. El 1984 és declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.


Passeig virtual per la Casa del Guarda, Park Güell (LMVC, UPC, MUHBA)

diumenge, 25 de gener de 2015

La Volta de l'Heura



La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. Els historiadors dels segles XVI i XVII esmenten aquesta volta com a resta de l'aqüeducte romà. Per primer cop aportem documentació gràfica inèdita que identifica aquesta volta i els arcs de Jonqueres.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 22 de gener de 2015

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

El triomf de la modernitat
Martí Llorens, 1990


Ara que se celebra el 90 aniversari de l'arribada del metro a Barcelona, us proposo anar sota terra a la recerca d'un secret amagat.

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

Continueu llegint a Bereshit