dimarts, 17 de juliol de 2018

Los Íberos al Camp de la Bota



L'any 1970 s'estrenava Topical Spanish, el primer i únic llargmetratge que va dirigir el fotògraf català Ramon Masats (1931). Autor del guió en companyia de l'humorista Chumy Chúmez, també és seu el curt La suerte de Mario Camus, els documentals Prado vivo i El que enseña (1965), i va realitzar per Televisión Española sèries tan populars com Conozca usted España, Los ríos, Raíces, Música en la España Medieval i Si las piedras hablaran.

Topical spanish va ser interpretada per Víctor Petit, Guillermina Motta, María Zaldívar, José Sazatornil i Jesús Seminario, i hi va participar la banda de pop rock Los Íberos (1966-1973), creada a Torremolinos i que ja havien participat a la pel·lícula Un, dos, tres al escondite inglés (1969), d'Iván Zuloeta.

Però si porten aquí la pel·lícula Topical spanish és perquè Toni Olivé, fundador amb el seu germà Dionís, Joan Navarro, Carles Collazos i Xavier Julià del mític grup del Poblenou Melodrama, ens ha redescobert que una de les escenes de la pel·lícula està gravada al barri del Camp de la Bota. Les imatges ens mostren el barri de barraques i els seus habitants, els pescadors recuperant les barques a la platja després d'un dia de pesca i el Castell de les Quatre Torres.

Us deixo el vídeo, però al blog Poplenou, del mateix Toni Olivé, hi trobareu més informació, no només sobre aquesta pel·lícula sino  sobre músics i música al Poblenou.


divendres, 8 de juny de 2018

Diumenges a Barcelona



Diumenges a Barcelona, editat per Comanegra, és un recull dels articles publicats per Xavier Theros precisament en l'edició dominical del diari Ara. Durant els darrers anys, el ritual de llegir el diari a la terrassa d'un bar davant d'un cafè va acompanyat de la lectura d'una crònica barcelonina que ens convida a allargar el matí portant-nos de la mà per carrers, paisatges o elements de la ciutat que no són els que contemplen els turistes, sinó que forment part de la Barcelona genuïna (la de qui l'habita) malgrat el desconeixement que sovint es té dels llocs que són fora de les rutes habituals.

No desvetllaré quins són aquests indrets que ens explica Theros: obris per on obris el llibre et trobes amb una agradable sorpresa. Només aprofitaré per congratular-me de la presència del llarg i magnífic article que va dedicar al Rec Comtal; un article escrit a peu seguint el curs d'aigua que des de fa més de 1.000 anys abasta d'aigua i història la ciutat de Barcelona.

Theros resumeix molt bé, en un dels paràgrafs del pròleg, les emocions que acompanyen l'autor en el passeig i l'escriptura i que transmet al lector en el llibre que serà presentat dimarts 12 de juny, a les 19h, a la Nau Comanegra del carrer del Consell de Cent, 159:

«Llibres i terrasses, sifó i vermut, esport i política, tot agafa un aire desmenjat i saberut, tacat pel rodolar carnal d’una oliva. Migdia és mort acabat el dinar, i les notícies es panseixen a mesura que passa la tarda. I el diumenge sembla que s’acabi abans d’acabar-se el dia. M’agrada pensar que les cròniques que segueixen aquestes línies han pogut portar un lector desprevingut on no tenia previst anar. La crònica com a bitàcola de viatge que assenyala el tresor, moltes vegades modest, però tresor a la fi. El detall que aspira a ser categoria, el paisatge que explica una història. Però també la gent amb qui comparteixo afició per la ciutat: historiadors entusiastes, cronistes de barri, fotògrafs que documenten la vida quotidiana, gent de la xarxa i de fora de la xarxa que m’han regalat les seves històries i opinions.»

dimecres, 30 de maig de 2018

La Casa de l'Ardiaca, 2000 anys d'història

Pati de la Casa de l'Ardiaca. Dibuix i aquarel·la, 1827
Adolphe Hedwige Alphonse Delamare
Museu Nacional d'Art de Catalunya


Presentació del llibre La Casa de l’Ardiaca de Barcelona. Dos mil anys d’història, escrit per Reinald González i Francesc Caballé, que tindrà lloc el proper dimarts 5 de juny, a les sis de la tarda, a l’Arxiu Històric de la Ciutat, carrer de Santa Llúcia, 1.


Una mica d'història

La Casa de l'Ardiaca està situada al número 1 del carrer de Santa Llúcia, davant per davant de la catedral de Barcelona i de la capella de Santa Llúcia. Era l'antiga residència dels ardiaques majors de la seu, càrrec que triava el bisbe, i tenien la funció d'administrar els béns i el patrimoni de la diòcesi, atendre els malalts i, amb l'augment de comunitats i la popularització del càrrec, educar els clergues, controlar, amb poder judicial, la disciplina eclesiàstica.


Dibuix de la façana de l'Ardiaca al carrer Santa Llúcia, de Jaume Serra Gibert, 1858


La Casa de l'Ardiaca es troba situada, des del segle XII, entre dues torres i sobre la muralla romana unides per un pont, i és visible des de l'avinguda de la Catedral des que van ser enderrocats, afectats pels bombardeigs de la Guerra Civil, els edificis d'habitatges del carrer de la Corríbia que conformaven la plaça Nova, juntament amb l'illa de cases que separava aquell carrer del carrer del Bou de la Plaça Nova, entre els anys 1941 i 1958.



Darrers enderrocs d'habitatges del carrer de la Corríbia i la plaça Nova,
que deixen al descobert la part posterior de la Casa de l'Ardiaca
i les torres i muralla romanes (AFB)


El vell edifici va ser transformat, durant el segle XV, per l'ardiaca Lluís Desplà i Oms en un palauet de trets encara gòtics, amb alguns detalls renaixentistes. Al seu costat hi havia la Casa del Degà, que va ser modificada el 1420 en ampliar-se el pla de la Seu.

La història dels dos edificis és paral·lela des de 1870, en què van ser comprats per Josep Altimires, el qual n'encarregà la reforma a l'arquitecte Josep Garriga i Garriga. La reforma va comportar la unificació de les dues cases en un sol edifici. El 1919 va ser adquirit per l'Ajuntament de Barcelona com a seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat, i l'edifici va ser novament remodelat per l'arquitecte Josep Goday.

La història de l'Ardiaca no abasta només els anys de la seva existència, sinó que s'integra dins la història de la muralla romana i l'aqüeducte. Més enllà de la reconstrucció ideal de les dues arcades de l'aqüeducte que l'arquitecte Adolf Florensa va fer l'any 1958, dins l'Ardiaca se'n conserven restes tant de la canalització com de la muralla romana, com podeu veure a l'article sobre les Restes arqueològiques de l'aqüeducte de Barcino.



dimecres, 9 de maig de 2018

Horta, Sant Andreu i Sant Martí segons Pascual Madoz



El proper dimecres 16 de maig, a les 19h, El Pou. Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada presenta "Horta, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals segons el Diccionario de Pascual Madoz".

El Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50) de Pascual Madoz és una obra en 16 volums que aplega els coneixements geogràfics, socioestadístics i històrics de l'Estat espanyol i les colònies, seguint un rigorós ordre alfabètic i a partir d'una gran xarxa de corresponsals.

Lloc: Casal d'Entitats Mas Guinardó, plaça Salvador Riera, 2.

diumenge, 6 de maig de 2018

La Barcelona del NO-DO (1943-1981)



El proper dilluns 7 de maig de 2018, a les 19h, l'historiador Xavier Cazeneuve oferirà la xerrada La Barcelona del NO-DO (1943-1981), a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del Rei.

Cazeneuve ens mostrarà la mirada que el règim franquista va oferir de la ciutat durant la postguerra i el tardofranquisme, a través dels documentals que es projectaven a les sales de cinema, amb el lema "El mundo entero al alcance de todos los españoles". A Bereshit parlem d'aquella Barcelona del NO-DO a l'article que trobareu en l'enllaç


El NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales) era un noticiari setmanal d'exhibició obligatòria i amb caràcter exclusiu, que es projectava a tots els cinemes de l'Estat abans de la pel·lícula (o les pel·lícules, en el cas dels cinemes de barri).

Després d'una etapa prèvia durant la Guerra civil en la qual va dur el títol de Noticieros, la primera projecció amb el nom de No-Do es va efectuar el 4 de gener de 1943 i es va mantenir com a obligatori fins al gener de 1976. A partir d'aquesta data, es va exhibir de manera voluntària fins a 1981.




El NO-DO era de caràcter exclusiu: no es podien projectar altres noticiaris perquè d'aquesta manera es controlava que hi hagués una única realitat. Com deia la resolució de creació publicada en el BOE el 22 de desembre de 1942, "con el fin de mantener, con impulso propio y directriz adecuada, la información cinematográfica nacional".

La Dictadura va tenir molta cura de mantenir aquesta mirada única amagant qualsevol altra realitat, a vegades no mostrant-la, a vegades directament negant-la com ho feia amb la prostitució, la pobresa o el barraquisme, sense oblidar, és clar altres realitats culturals, o reduint-les a un caràcter folklòric. Ben aviat, l'octubre de 1939, es filmava Barcelona, ritmo de un día, dirigida per Antonio Román, a qui alguns recordaran per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945). Mireu el documental a l'enllaç i hi veureu una Barcelona que no mostra el més mínim senyal d'haver acabat de patir una guerra i d'haver estat bombardejada.


L'arxiu històric del NO-DO, que custodia la Filmoteca Nacional de España, és tot digitalitzat i és consultable en línia a la web de la Filmoteca. 6.573 documents i 1.719 hores de contingut, que apleguen els noticiaris i els suplements "Revista Imágenes", "Imágenes del Deporte", "Documentales B/N" i "Documentales Color".

dimarts, 20 de març de 2018

El Port Franc i la fàbrica de Barcelona

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet, amb els límits de la Zona Franca (1926)


La Zona Franca, de ben segur, no és l'indret més visitat pels turistes que venen a la ciutat. Però la importància, especialment econòmica, que aquest sector ha tingut i té, tant per a Barcelona com per al conjunt del país, queda fora de dubte. En parlàvem a La Marina de Sants i Can Tunis.

Una mostra organitzada pel Museu d'Història de Barcelona (MUHBA), a la Casa Padellàs, dedica tota l'atenció al passat, present i futur de la Zona Franca, així com al seu impacte econòmic però també polític, urbanístic i ambiental.

L'exposició, que du per nom "El port franc i la fàbrica de Barcelona. Les edats de la Zona Franca", coincideix amb el centenari del naixement del Consorci per a la Instal·lació i Explotació del Dipòsit Franc de Barcelona, el que posteriorment va ser el Consorci de la Zona Franca. La idea amb la qual va néixer la Zona Franca, i d'aquí el seu nom, va ser la d'esdevenir un espai portuari de trànsit de mercaderies lliure d'aranzels. El projecte, però, no es va executar com a tal, i es transformà en una polaritat industrial transcendent per a la conurbació barcelonina i per a la història de Catalunya. L'exposició destaca, per exemple, la instal·lació a la Zona Franca de la gran indústria automobilística, però també com aquest indret va ser un focus destacat de la lluita antifranquista.

Diverses activitats paral·leles acompanyaran i complementaran la mostra. És el cas dels itineraris per la Zona Franca que tindran lloc els dies 21 d'abril i 19 de maig, o el debat "La Zona Franca: dels orígens portuaris als nous paradigmes mediambientals", dels dies 15 i 22 de març, en aquest cas al MUHBA de la plaça del Rei. Així mateix, es duran a terme visites d'autor a l'exposició el 12 d'abril i el 3 i 26 de maig. La mostra estarà oberta al públic fins a l'1 de juliol.

Per a més informació, consulteu la pàgina web del MUHBA.




diumenge, 4 de març de 2018

Sant Martí: som memòria


Del 7 de març al 25 d'abril de 2018, l'Espai Pere Calafell de Sant Martí (carrer d'Andrade, 184), que s'inaugura per a aquesta ocasió, presenta l'exposició "Som Memòria 2017", una exposició que recull material gràfic divers i fotografies cedides per les veïnes i veïns del districte de Sant Martí, que contribuiran a fer créixer l’Arxiu de Memòria Històrica de Sant Martí. Més d’un miler d’imatges amb un marcat arrelament al territori, fruit de la col·laboració de gairebé un centenar de persones i entitats dels barris de Sant Martí de Provençals, La Verneda i la Pau El Besòs i el Maresme.





dilluns, 26 de febrer de 2018

Història de Barcelona a través de la cartografia i la fotografia



La delegació de la UNED a Barcelona ofereix per a aquest any acadèmic 2017-2018 tres nous cursos sobre història de Barcelona, que aniran a càrrec de Barchinona.cat.

Durant el proper mes de març, es durà a terme el segon d’aquests cursos: Història de Barcelona a través de la cartografia i la fotografia, els dijous 1, 8, 15 i 22 de març, de 18 a 20h.

En aquest curs es vol explicar com Barcelona s’ha vist representada per dos mitjans gràfics d’expressió, molt diferents entre ells, però que ens ofereixen perspectives complementàries sobre la ciutat i com veure-la. En primer lloc, a través de la cartografia: l’evolució des de les primeres vistes fins els actuals mapes turístics; i en segon lloc, la fotografia, el més popular dels mitjans gràfics per saber com era la ciutat del passat.

Inscripció i informació en aquest enllaç.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Història del Paral·lel, de Rossend Llurba



Dilluns 12 de febrer, a les 19h, el Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa presenta Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (Comanegra, 2017), de Rossend Llurba, a l'Espai Antoni Miró Peris, de la plaça Carme Monturiol, 10, del Clot-Camp de l'Arpa. Ell llibre ha estat editat per Albert Arribas i prologat per Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya, i jo mateix. Parlarem d'un text que, per primer cop, ens explica la història del Paral·lel viscuda en primera persona per l'autor, Rossend Llurba, però, sobretot, buscarem la complicitat amb tots els qui hi assistiu per trobar quin és el nexe d'unió entre aquell Paral·lel mític i mitificat, el Paral·lel del record i la memòria col·lectiva, i el Paral·lel viscut.

A més de recuperar uns textos que no havien estat mai editats, el llibre coronar Rossend Llurba com a autèntic "emprerador del Paral·lel" en lloc del populista Alejandro Lerroux, que des dels teatres de la gran avinguda va segrestar els ànims i les voluntats de les classes treballadores. Llurba era, fins avui, un personatge injustament desconegut, tot i ser autor, entre moltes altres peces, del primer cuplet català: «La font del Xirineu», estrenat i interpretat el 1917 per Raquel Meller. Enguany en fa 100 anys. Fou, a més a més, un cronista imprescindible de la Barcelona de la primera meitat de segle, protagonista privilegiat de l’ambient més apoteòsic del Paral·lel, que va deixar al calaix, inèdit fins avui, el seu projecte més ambiciós: la història, in situ, de l’avinguda que ell va trepitjar, passejar, cantar i estimar. Aquest volum el posa al seu lloc i el treu a la llum per primera vegada acompanyat d’una selecció d’articles de principis de segle i de tres breus peces literàries de gran valor: «La font del Xirineu» (el cuplet abans esmentat), La cançó del Paral·lel (mosaic líric en un acte) i, com a cloenda, el conte «Il·lusió és vida».

El nom de Rossend Llurba (el Vilosell, 1887 - Barcelona, 1954), malgrat ser prou conegut al Poble-sec, no pot tornar a caure en l’oblit, i passa a ser imprescindible, des d’avui, per a qualsevol persona interessada en la cultura popular catalana de la primera meitat del segle XX, i especialment pel que fa a la seva principal artèria: el Paral·lel barceloní.



dissabte, 27 de gener de 2018

Història del Paral·lel, de Rossend Llurba




Dimarts 30 de gener, a les 19h, el Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC) presenta Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (Comanegra, 2017), de Rossend Llurba, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer d'en Blai, 34.

Ell llibre ha estat editat per Albert Arribas i prologar per Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya, i jo mateix. Parlarem d'un text que, per primer cop, ens explica la història del Paral·lel viscuda en primera persona per l'autor, Rossend Llurba, però, sobretot, buscarem la complicitat amb tots els qui hi assistiu per trobar quin és el nexe d'unió entre aquell Paral·lel mític i mitificat, el Paral·lel del record i la memòria col·lectiva, i el Paral·lel viscut.

A més de recuperar uns textos que no havien estat mai editats, el llibre coronar Rossend Llurba com a autèntic "emprerador del Paral·lel" en lloc del populista Alejandro Lerroux, que des dels teatres de la gran avinguda va segrestar els ànims i les voluntats de les classes treballadores. Llurba era, fins avui, un personatge injustament desconegut, tot i ser autor, entre moltes altres peces, del primer cuplet català: «La font del Xirineu», estrenat i interpretat el 1917 per Raquel Meller. Enguany en fa 100 anys. Fou, a més a més, un cronista imprescindible de la Barcelona de la primera meitat de segle, protagonista privilegiat de l’ambient més apoteòsic del Paral·lel, que va deixar al calaix, inèdit fins avui, el seu projecte més ambiciós: la història, in situ, de l’avinguda que ell va trepitjar, passejar, cantar i estimar. Aquest volum el posa al seu lloc i el treu a la llum per primera vegada acompanyat d’una selecció d’articles de principis de segle i de tres breus peces literàries de gran valor: «La font del Xirineu» (el cuplet abans esmentat), La cançó del Paral·lel (mosaic líric en un acte) i, com a cloenda, el conte «Il·lusió és vida».

El nom de Rossend Llurba (el Vilosell, 1887 - Barcelona, 1954), malgrat ser prou conegut al Poble-sec, no pot tornar a caure en l’oblit, i passa a ser imprescindible, des d’avui, per a qualsevol persona interessada en la cultura popular catalana de la primera meitat del segle XX, i especialment pel que fa a la seva principal artèria: el Paral·lel barceloní.


dissabte, 25 de novembre de 2017

Història del Paral·lel



El dimecres 29 de novembre, a les 19h, presentem Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (Comanegra, 2017), de Rossend Llurba, a la llibreria La Central del MUHBA (Baixada de la Llibreteria, 7).

De la mà d'Albert Arribas, que n'ha estat l'editor, i Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya, i jo mateix, que n'hem estat els autors dels pròlegs, parlarem d'un text que, per primer cop, ens explica la història del Paral·lel viscuda en primera persona per l'autor, Rossend Llurba.

Alejandro Lerroux no va ser el veritable emperador del Paral·lel, sinó que ho va ser Rossend Llurba. Llurba era, fins avui, un personatge injustament desconegut, tot i ser autor, entre moltes altres peces, del primer cuplet català: «La font del Xirineu», estrenat i interpretat el 1917 per Raquel Meller. Enguany en fa 100 anys. Fou, a més a més, un cronista imprescindible de la Barcelona de la primera meitat de segle, protagonista privilegiat de l’ambient més apoteòsic del Paral·lel, que va deixar al calaix, inèdit fins avui, el seu projecte més ambiciós: la història, in situ, de l’avinguda que ell va trepitjar, passejar, cantar i estimar. Aquest volum el posa al seu lloc i el treu a la llum per primera vegada acompanyat d’una selecció d’articles de principis de segle i de tres breus peces literàries de gran valor: «La font del Xirineu» (el cuplet abans esmentat), La cançó del Paral·lel (mosaic líric en un acte) i, com a cloenda, el conte «Il·lusió és vida».

El nom de Rossend Llurba (el Vilosell, 1887 - Barcelona, 1954) no pot tornar a caure en l’oblit i passa a ser imprescindible, des d’avui, per a qualsevol persona interessada en la cultura popular catalana de la primera meitat del segle XX, i especialment pel que fa a la seva principal artèria: el Paral·lel barceloní.



divendres, 17 de novembre de 2017

Barcelona, ciutat de vestigis



L'Ajuntament de Barcelona, la Biblioteca del Poblenou-Manuel Arranz, l'Arxiu Històric del Poblenou i la llibreria Etcètera es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre Barcelona, ciutat de vestigis. La presentació serà a càrrec de Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou, amb qui dialogarem al voltant de temes relacionats amb el Poblenou i publicats en aquest llibre, però, sobretot, del barri d'Icària, derruït durant les obres olímpiques de Barcelona 92, del Bogatell, de l'Hospital d'Infecciosos, del Somorrostro, del Cementiri...

És per aquesta raó que m'agradaria poder comptar amb la presència d'antics veïns de l'avinguda d'Icària i dels carrers que conformaven el barri per poder sentir les vostres veus i que ens expliqueu les vostres vivències com a veïns i els vostres sentiments derivats de la pèrdua del barri. M'agradaria sentir les veus d'aquells nens que tenien el carrer com a espai de joc i aventura, en un lloc allunyat del centre de la ciutat, però ple d'aquella màgia que els nens i les nenes saben crear per bastir el seu món.

L'acte tindrà lloc a l'Auditori de la Biblioteca del Poblenou-Manuel Arranz, carrer del Joncar, 35, de Barcelona, el dia 24 de novembre, a les 19 h.

Hi esteu tots convidats!


Pont sobre l'avinguda d'Icària, l'any 1986
Foto: Martí Llorens

dimecres, 15 de novembre de 2017

Barcelona orientalista



El proper dimecres 22 de novembre, a les 19 h, presentarem el llibre Barcelona orientalista (Albertí Editor, 2017), d'Oriol Pascual, a la llibreria Jaimes del carrer de València, 318.

Aquest llibre, prologat per Carme Grandas i Sagarra, doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, ens permet descobrir una part de la història de Barcelona per mitjà d'alguns edificis, personatges i esdeveniments relacionats amb la fascinació per l'orientalisme viscut entre el final del segle XIX i principi del XX. A través de 10 edificis encara existents: Paranimf de la Universitat de Barcelona, Casa Pere Llibre, Edifici Alhambra, Casa Vicens, Casa Bruno Cuadros, Pavelló de la Torre Castanyer, Casa de les Altures, plaça de braus de les Arenes, Casa Marsans i Casa Tosquella, Oriol Pascual ens explica la fascinació que cultures com la xinesa, àrab i japonesa van despertar a Europa i especialment a Barcelona. L'exotisme dels països d'Orient va despertar l'interès d'artistes i aventurers, però sobretot de les classes benestants sorgides en un context colonialista i en un moment en què el turisme començava a permetre a la burgesia fer realitat escenaris de les mil i una nits.

A més de la contextualització de cadascun d'aquests 10 edificis singulars, que ens permet situar-nos a peu de carrer i observar la societat barcelonina de l'època, Oriol Pascual ens ensenya a distingir elements arquitectònics que massa sovint es confonen amb el modernisme, quan, en realitat, estem davant d'una etapa prèvia que trenca amb l'historicisme que imperava aleshores.

Oriol Pascual (Barcelona, 1961), llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i en Sociologia per la Universitat Autònoma i amb titulacions de postgrau en gestió cultural i cooperació cultural internacional. Com a funcionari municipal, adscrit a l'Institut de Cultura de Barcelona, ha treballat entre el 2003 i el 2008 al Servei de Festes, amb la programació d'activitats de la Mercè, el Carnaval, les festes de Santa Eulàlia, la Festa de la Música i la cavalcada de Reis. Entre el 2009 i el 2016, ha estat responsable de la gestió dels centres patrimonials del Museu d'Història de Barcelona.Actualment, és el cap del Departament de Programes del Museu Etnològic de Barcelona, on exerceix de director d'activitats, exposicions i comunicació.



dimarts, 10 d’octubre de 2017

Fotografies antigues del barri de Sant Pere

Plaça i església de Sant Pere de les Puel·les, l'any 1909, amb senyals de l'incendi de la Setmana Tràgica
Arxiu Nacional de Catalunya


Del 2 al 29 d'octubre de 2017 podeu veure l'exposició Sant Pere, testimoni del temps, en un recull de fotografies històriques del barri de Sant Pere, al Casal de Barri Pou de la Figuera del carrer de Sant Pere més Baix, 70.

El dia 10 d'octubre, es projectarà Sant Pere, barri artesà, un documental d'Artur Akhmetov, que narra l'evolució del barri de Sant Pere a través de la figura dels artesans. La tasca reportera d'Akhmetov l'ha portat a diferents llocs de la ciutat. Quan va conèixer el barri de Sant Pere en va quedar captivat. El va sorprendre la concentració d'artesans que hi havia i també el poc coneixement que els barcelonins tenen del barri, clau en el desenvolupament artesanal i industrial de la ciutat gràcies al Rec Comtal i a la indústria tèxtil que va créixer al voltant d'aquesta important infraestructura hidràulica, que podeu conèixer a través del llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història.


divendres, 8 de setembre de 2017

Barcelona en crisi? La ciutat al segle XV



Durant els darrers anys, els historiadors s’han interessat per la qüestió de la crisi baixmedieval a l'occident europeu i han revisat la explicació tradicional que habitualment havia associat els últims segles de l’Edat Mitjana a un moment de decadència. En el cas de la península Ibèrica també s’ha posat de manifest l’especificitat regional d’aquest territori i, tant a Castella com a la Corona d’Aragó, s’han relativitzat força les dificultats econòmiques documentades durant el període esmentat considerades més aviat com a episodis conjunturals dins d’una “crisi creativa”.

Tanmateix, a la corona aragonesa encara persisteix el dubte del cas català amb Barcelona al capdavant. Malgrat els esforços per matisar la imatge apocalíptica del període, el pes historiogràfic de Jaume Vicens Vives i de Pierre Vilar ha dificultat considerablement la revisió del relat de la crisi de la Ciutat Comtal durant el segle XV, construït fa més de setanta anys. Davant d’aquest fet i dels indicis contradictoris que s'han anat documentant hi ha hagut diversos autors que, fent palesa la riquesa dels nostres arxius, han reclamat la necessitat d’aprofundir en l’estudi de la dinàmica social i econòmica tant de Barcelona com de Catalunya a la fi de l’Edat Mitjana.

Fent-nos ressò d’aquest clam, aprofitem les recerques dutes a terme en diferents àmbits per plantejar el present col·loqui, amb l'objectiu d’analitzar de forma crítica alguns indicadors significatius que ens permetin mostrar l’evolució de la conjuntura a la capital del Principat en el decurs dels dos darrers segles de l’època medieval. Prioritzarem, sobretot, l’anàlisi de les finances municipals –un dels aspectes més negligits per la interpretació tradicional–, i alhora situarem les dades que se’n puguin derivar en un context més ampli, integrant-hi altres indicadors de caràcter fonamentalment econòmic i comparant el que va succeir a Barcelona amb el que va passar a la resta de Catalunya i a la Corona d’Aragó coetàniament. Tot plegat, sense perdre de vista el marc historiogràfic, amb el propòsit d’oferir nous elements de reflexió i enriquir la visió que s’ha ofert fins avui de la crisi d’una de les principals ciutats de la Mediterrània al tombant de l'època moderna.


Seminari Barcelona en crisi? La ciutat al segle XV

Museu d'Història de Barcelona (MUHBA)
Sala de Martí l’Humà
Plaça del Rei, s/n
Telèfon 93 256 21 00
museuhistoria@bcn.cat

Entrada gratuïta. Es recomana reserva prèvia



dilluns, 14 d’agost de 2017

Activitats al Rec Comtal i la Casa de les Aigües de Montcada




Activitats al Rec Comtal i la Casa de les Aigües, promogudes pel Museu Municipal de Montcada, per als mesos de setembre, octubre, novembre i desembre. Taller, rutes i visites per celebrar les Jornades Europees de Patrimoni, Dia Mundial dels Ocells, 48h BCN Open House, II Setmana del Turisme Industrial de Catalunya i Setmana de la Ciència.


Informació

Museu Municipal de Montcada i Reixac
Telèfon: 935 651 122
museumunicipal@montcada.org

dimarts, 25 de juliol de 2017

Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992

La platja de la Mar Bella sota el pas a nivell del carrer de la Jonquera,
l'any 1974, abans de les obres de la Vila Olímpica
Arxiu Històric del Poblenou


Per celebrar els 25 anys de la celebració del Jocs Olímpics de Barcelona, inaugurats el 25 de juliol de 1992, us adjunto el vídeo Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992, filmat en VHS i animat amb timelapse, i que podeu veure al final de l'apunt. Les imatges ens mostren les transformacions urbanístiques fetes a Barcelona a les àrees on es van celebrar els jocs i en el nusos de comunicacions: jugueu a reconèixer-los. Són sis anys d'obres resumits en poc més de vuit minuts.


Vista aèria de la muntanya de Montjuïc, a la dècada de 1970


Acompanyo la filmació amb dues imatges preolímpiques de la Mar Bella, al Poblenou, i de la muntanya de Montjuïc, amb l'estadi envoltat dels barris de barraques de Can Valero, Can Valero Petit i Les Banderes, el castell al fons i el cementiri a la dreta. Són només dos exemples dels molts que podríem triar. Les fotografies no són idíl·liques, però segurament despertaran en algunes persones sentiments que obviaran l'estat de deixadesa, abandonament i brutícia d'aquests dos marges de la ciutat però, tanmateix, habitats per persones. Si voleu un altre exemple, potser més sagnant perquè va implicar la desaparició d'un barri sencer de Barcelona, podeu veure "L'últim viatge a Icària (1987)".




Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992
Direcció: Emili Vendrell
Realització: Mariona Omedes i Clara Films
Producció: Josep Clanche, Clara Films i Oframe Store

dissabte, 22 de juliol de 2017

El Born reivindicat (1971-2001)

El mercat del Born (segle XVIII)


L'exposició El Born reivindicat (1971-2001) està oberta al públic fins al 26 de novembre de 2017, a l'Espai Sebastià Dalmau de l'antic mercat.

El mercat del Born ja es documenta a l’època medieval (segle XIII), al passeig homònim que fa, durant segles, de plaça major de Barcelona. Al llarg dels anys va anar desenvolupant l’activitat comercial a l’aire lliure, fins que l’any 1876 les parades dels venedors van allotjar-se dins un nou edifici metàl·lic, acabat de construir. Sobre el seu origen, vegeu l'article "L'origen dels mercats medievals a Barcelona".


El mercat del Born en construcció


Des d’aleshores fins al 1921 va ser un mercat al detall. A partir de la segona dècada del segle XX es va convertir en el principal punt de venda i distribució a l’engròs de fruites i verdures, fins que l’any 1971 tota l’activitat es va desplaçar al centre logístic de Mercabarna, a la Zona Franca.

Començava una nova etapa per al Born. Enmig de reivindicacions i incerteses, va esdevenir un espai de Barcelona que possibilitava uns usos totalment diferents als que havia tingut fins llavors. El llegat fotogràfic d’aquells temps ens permet fer un recorregut pels principals esdeveniments.




EL BORN REIVINDICAT

Escenari d’una llarga i intensa reivindicació veïnal, entre els anys 1971 i 2001 el Born es va convertir en un dels centres neuràlgics de Ciutat Vella, adient per a les activitats multitudinàries que necessitaven un recinte gran, cobert i tancat; concerts, mítings, exposicions, fires, obres de teatre i festes, van ser protagonistes a les velles estructures de l’antic mercat de fruites i verdures, mentre els ecos del franquisme encara ressonaven per places i carrers. Tota una amalgama d’actuacions que li van donar una personalitat desconeguda fins aquell moment, i van omplir de vida un espai i un barri que maldava per ressorgir entre les primeres llums de la transició democràtica. El Born va donar cabuda a la florent activitat social i artística d’aquells temps, tant emocionants com incerts.

EL BORN DEL TEATRE

L’antic mercat també va ser plataforma per a múltiples espectacles d’arts escèniques. Com en d’altres activitats, la varietat d’estils i temàtiques en va ser el principal leitmotiv, sempre amb un caràcter cívic i veïnal, en què van ser un bon exemple les festes de carnaval. En teatre, una de les obres més destacades va ser Don Juan Tenorio (1976), emmarcada en unes jornades de reivindicació social i professional de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, que s’acabava de constituir. A més va coincidir, expressament, amb el primer aniversari de la mort de Franco. El repartiment va comptar amb una bona colla de “joves promeses” del teatre català com Juanjo Puigcorbé, Assumpta Serna o Sílvia Munt, entre d’altres, sota la direcció de Mario Gas: actors i actrius que després van esdevenir autèntiques estrelles, tant als escenaris com a la gran pantalla.

EL BORN, L’EDIFICI

Una de les primeres demandes veïnals va ser la lluita per conservar i restaurar l’edifici, que ja era considerat un element de primera categoria del patrimoni històric de la ciutat. Mentre a altres ciutats europees alguns d’aquests mercats van ser aterrats, col·lectius d’arquitectes i de defensa del patrimoni van insistir en la importància de preservar-lo. Es van presentar diferents projectes per a la rehabilitació del vell edifici, i gràcies a la pressió veïnal va ser restaurat íntegrament per primera vegada entre el 1977 i el 1982. L’estat decadent de la construcció va servir de decorat en el rodatge d’algunes escenes del film Alícia a l’Espanya de les meravelles, dirigida per Jordi Feliu (1978). En la pel·lícula, la “ruïna” del Born servia com a metàfora d’una Espanya plena de clarobscurs, que vivia un moment d’efervescència dels sentiments contestataris dins la fragilitat de la primera democràcia.

EL BORN DE LES EXPOSICIONS

La gran superfície coberta del vell mercat també va esdevenir un lloc ideal per a l’organització d’exposicions i mostres diverses. La primera prova va ser l’exposició “Roses i art floral”, l’any 1978. Tot seguit s’hi van celebrar altres muntatges com les ja mítiques exposicions “L’obra pública a Catalunya” (1982), consagrada a explicar les noves infraestructures endegades llavors; “Catalunya, la fàbrica d’Espanya”, dedicada a la revolució industrial (1985), i “Planeta esport” (1989), emmarcada en el context de la Barcelona preolímpica.


El Mercat del Born als anys 70 Pérez de Rozas


EL BORN “POLÍTIC”

Arribada la democràcia, el recinte de seguida va ser atractiu per als partits polítics protagonistes en les primeres eleccions, enmig de la transició. El Born interessava perquè era un dels pocs recintes de Ciutat Vella coberts i de grans dimensions. D’altra banda, els nous polítics eren ben conscients de la força veïnal del barri i de l’Associació de Veïns del Casc Antic, que va capitalitzar algunes de les accions reivindicatives més sonades dels anys 70 barcelonins. A la dècada següent, la majoria de formacions i líders polítics van celebrar al Born alguns dels seus mítings més multitudinaris. Tal com es veu en les imatges, hi van desfilar les primeres espases del Partit Comunista, el PSC, l’antiga Convergència i Unió, Alianza Popular (futur PP), etc.

EL BORN DELS CONCERTS

Una de les activitats que va mostrar més el caràcter reivindicatiu del barri va ser, sense cap mena de dubte, la celebració de concerts. La monumentalitat de l’edifici va permetre albergar una gran quantitat d’actuacions, amb una varietat considerable d’estils, des de les festes majors del barri fins a concerts de rock, jazz o balls populars. Els concerts organitzats en actes polítics van tenir un paper especialment significatiu. En prop de 40 anys, la nòmina d’artistes i grups consolidats és llarga i prestigiosa: des de Montserrat Caballé o Dyango fins a Nina Simone, passant per cantautors com Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Pau Riba i el rock-and-roll llatí de La Salseta del Poble Sec.


Atraccions infantils al Born durant una festa organitzada per CDC
Autor: Pere Virgili (1990)


EL BORN DE LES FIRES

L’especial ubicació del Born i l’àmplia capacitat el van convertir en un punt clau en l’organització de fires sectorials de format mitjà, diferents de les que ja llavors es celebraven a Fira de Barcelona. Unes de les més destacades van ser la Fira del Llibre i el Saló Internacional del Còmic. Sobresurt, d’una manera especial, la coneguda Fira del Disc del Col·leccionista, fundada l’any 1985 pel recentment desaparegut Joan Tardà, autèntic melòman, locutor radiofònic i promotor de concerts. Aquesta fira es va celebrar al mercat set vegades consecutivament, entre el 1987 i el 1993. En el record de molts barcelonins hi ha les subhastes d’objectes de grans estrelles, tan preuats pels amants de la música. Altres fires destacables van ser el Saló de Moda, la fira Autoretro, la fira Rural Tur o la Mostra de Teixits.

EL BORN DELS VEÏNS

A finals dels anys 90 comença a qüestionar-se quin havia de ser l’ús definitiu del Born. Algunes propostes van prendre força, com la idea d’ubicar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona. L’inici de les obres d’adequació va comportar l’aparició de les restes arqueològiques de l’antic barri del Born, del segle XVII i XVIII, fossilitzat sota la planta del mercat. Els mitjans se’n van fer ressò i va sorgir un debat ben viu, amb opinions diverses des del món de la cultura, l’arquitectura i la política, entre d’altres. Finalment les excavacions van revelar el caràcter excepcional del lloc com a recinte arqueològic, i l’estudi i la difusió de les excavacions van ser la base sobre la qual el Born s’ha consolidat, avui, com un dels centres culturals de referència a Barcelona.

EL BORN, UNA NOVA ETAPA

A finals dels anys 90 comença a qüestionar-se quin havia de ser l’ús definitiu del Born. Algunes propostes van prendre força, com la idea d’ubicar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona. L’inici de les obres d’adequació va comportar l’aparició de les restes arqueològiques de l’antic barri del Born, del segle XVII i XVIII, fossilitzat sota la planta del mercat. Els mitjans se’n van fer ressò i va sorgir un debat ben viu, amb opinions diverses des del món de la cultura, l’arquitectura i la política, entre d’altres. Finalment les excavacions van revelar el caràcter excepcional del lloc com a recinte arqueològic, i l’estudi i la difusió de les excavacions van ser la base sobre la qual el Born s’ha consolidat, avui, com un dels centres culturals de referència a Barcelona.

dijous, 13 de juliol de 2017

II Simposi Internacional d'Arqueologia de Barcelona El Born CCM. El Rec Comtal: l'aigua dibuixa la ciutat



Ens complau fer-vos saber que els propers 15, 16 i 17 de març de 2018, El Born Centre de Cultura i Memòria organitzarà el II Simposi Internacional d’Arqueologia a El Born CCM, que tindrà per objecte l’estudi del Rec Comtal de Barcelona.

El Rec Comtal és una de les estructures hidràuliques més importants de la història de la ciutat de Barcelona. No en coneixem amb exactitud el seu origen, però sí que podem afirmar que és hereu de l’aqüeducte romà del segle I, que va funcionar fins al segle XX. L’aigua és un element essencial per al desenvolupament de la vida d’una comunitat. La captació i el control de l’aigua ha estat un dels interessos principals de les comunitats humanes. En concret, els romans van ser uns grans enginyers i arquitectes hidràulics i van projectar i construir una xarxa considerable d’estructures amb relació a l’aigua: aqüeductes, canalitzacions, fonts, conjunts termals, clavegueres, etcètera.

El rec era un canal a cel obert que, al llarg de 13 km de recorregut, anava creuant el pla de Barcelona des de les fonts de Montcada fins al mar. A redós d’aquesta gran estructura van néixer i es van consolidar diferents nuclis, que ara configuren alguns barris de Barcelona, El Rec passa per cinc districtes de la Ciutat. El Rec va evolucionar al llarg dels canvis polítics i socials que van marcar el nostre territori, des d’època altmedieval fins al segle XX, en què el Rec va desaparèixer com a estructura, però no com a espai de memòria.

El Rec Comtal és un i en són molts alhora. Diversos conceptes i activitats permeten aproximar-nos-hi: la gestió de l’aigua, l’agricultura, l’economia, el treball, l’urbanisme, l’enginyeria, el lleure, el patrimoni, el coneixement… Des d’aquesta perspectiva, actualment l’Ajuntament de Barcelona treballa en un projecte de recuperació i valoració del Rec. A través del II Simposi Internacional d’Arqueologia, a El Born CCM volem donar visibilitat a totes aquelles recerques que, des de diverses vessants, ens han de permetre entendre l’estructura del Rec Comtal com una empremta viva del nostre passat en el present actual i, alhora, com a font per a diversos àmbits de coneixement.

En una segona circular, que es publicarà la segona quinzena del proper mes de setembre, s’hi concretaran alguns dels noms dels ponents i els títols de les seves contribucions.


dijous, 1 de juny de 2017

Trobada de centres d'estudis d'història local



El dissabte 17 de juny, el Born Centre de Cultura i Memòria acull la jornada “Reptes i oportunitats de la recerca local a Barcelona”, organitzada per l’Institut dels Passats Presents i l’Arxiu Municipal de Barcelona.

La trobada tindrà lloc a la sala Moragues, entre les 9 i les 18 h, i donarà a conèixer la situació actual dels estudis sobre memòria històrica dels barris de la capital catalana. Les sessions seran una oportunitat per posar en comú les experiències dels centres de recerca i els investigadors sobre la història dels barris de Barcelona i els recursos municipals en matèria d’arxius al servei de la ciutat. La trobada està adreçada, en particular, als membres de centres d’estudis i investigadors i, en general, a totes aquelles persones interessades en la recerca sobre història de Barcelona.

L’organització d’aquesta jornada s’emmarca en la col·laboració que l’Arxiu Municipal de Barcelona ha mantingut al llarg dels anys, especialment a través de la xarxa d’Arxius Municipals de Districte, amb els centres d’estudis del territori.

L’activitat és gratuïta. Per formalitzar la inscripció cal adreçar-se, abans del 14 de juny, al correu electrònic arxcap@bcn.cat, tot aportant nom i cognoms, adreça electrònica, telèfon de contacte i, si escau, l’entitat vinculada a la qual es pertany.

Més informació en aquest enllaç.