divendres, 30 gener de 2015

El Park Güell i l'aigua



El proper dimarts 3 de febrer, a les 18:30 h, Albert Cuchí, arquitecte i professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya, realitzarà la conferència "El Park Güell i l'aigua", a la Casa del Guarda del Park.

La Casa del Guarda

La Casa del Guarda és un dels exemples d’habitatge modest construït per Gaudí entre 1901 i 1903 com a lloc de residència del porter de la urbanització. El petit espai, concebut per a ús d’una família humil, presenta una gran riquesa i complexitat compositiva. Gestionat pel MUHBA, s’hi mostra l’exposició Güell, Gaudí i Barcelona, l'expressió d'un ideal urbà mitjançant tres nivells d’explicació: la casa, el parc i la ciutat, que es corresponen amb els tres pisos de l’edifici.

El discurs expositiu presenta en primer lloc els aspectes tècnics i constructius de la casa i la relació amb altres habitatges ideats per Gaudí, seguidament aborda la fructífera relació intel·lectual i constructiva entre Güell i Gaudí, i les característiques del primitiu i fallit projecte d’urbanització residencial privada, reconvertit en parc municipal a l’any 1926. Finalment, tracta de la inserció del Park Güell a la Barcelona dels anys d’esclat del modernisme, relacionant-los amb la voluntat de representació i d’ambició de capitalitat per part de les elits barcelonines als inicis del segle XX.
El Park Güell s’inscriu en el projecte urbanístic de l’Eixample de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Una ciutat que va esdevenir una gran metròpolis després de l’Exposició Universal de 1888 i punt d’atracció d’un incipient turisme. La ciutat, que al tombant del segle XX es troba en ple procés d’expansió,actua urbanísticament de simultània a la ciutat antiga, iniciant l’obertura de la Via Laietana, a l’Eixample, que es transforma en la nova àrea residencial i comercial, i als vells suburbis fabrils de la plana, de caràcter més industrial i popular, que es comencen a urbanitzar.

A l’any 1900 l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció del Park Güell, una zona residencial per a famílies benestants. L’arquitecte va idear un nou model urbà seguint els sistemes britànics de cases envoltades de jardí, però va anar molt més enllà, trencant els límits estètics entre natura i obra d’art, entesa com “artifici”. Les obres van començar el 1900 i el 1914 es paralitzen, ja que el projecte va resultar ser un fracàs per les complexes condicions d’adquisició i construcció de les parcel·les, entre d’altres. La urbanització privada va ser adquirida per l’Ajuntament el 1922 i va passar a ser un espai públic el 1926. El 1984 és declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.

diumenge, 25 gener de 2015

La Volta de l'Heura



La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. Els historiadors dels segles XVI i XVII esmenten aquesta volta com a resta de l'aqüeducte romà. Per primer cop aportem documentació gràfica inèdita que identifica aquesta volta i els arcs de Jonqueres.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 22 gener de 2015

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

El triomf de la modernitat
Martí Llorens, 1990


Ara que se celebra el 90 aniversari de l'arribada del metro a Barcelona, us proposo anar sota terra a la recerca d'un secret amagat.

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 16 gener de 2015

Els fotògrafs de Barcelona


Barcelona (La Fàbrica, 2014), edició de Ricardo Feriche


Com de cosmopolita, elegant, subtil, compromesa i influent pot ser Barcelona? Prop de tres-centes fotografies, des del segle XIX fins avui dia, responen a aquesta pregunta, en un recorregut que mostra per què Barcelona projecta una imatge tan atractiva al món. Els grans fotògrafs es donen cita en aquestes pàgines per retratar els barcelonins.

divendres, 9 gener de 2015

Dia de Reis

Botiga de joguines del carrer Donzelles cantonada amb Tapineria
Josep Brangulí, 1909 (ANC)



Il·lusió (Barcelona, 1959), Tomàs Mayol
Museu del Cinema de Girona

divendres, 2 gener de 2015

Xavier Theros: Tots els meus carrers

Foto: Milerenda


«Les ciutats són massa complexes per poder-les abastar senceres, viure-hi es redueix a un grapat de llocs que han estat importants per a cadascú de nosaltres. Per als habitants urbans la relació amb aquest ésser viu que és la metròpoli sempre dibuixa un mapa. Barcelona no és altra cosa que uns pocs carrers, els paisatges on aquells a qui estimo hem estat feliços i desgraciats, tot alhora».

Després del monumental Barcelona a cau d'orella (Comanegra - Ajuntament de Barcelona, 2013), Xavier Theros segueix construint el mapa de la ciutat amb Tots els meus carrers (Comanegra, 2014; amb fotografies de Consuelo Bautista). Però si el primer era una actualització i ampliació de la Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell amb voluntat de cronista, Tots els meus carrers és una aposta personal que ens porta per més d'una trentena de carrers de la ciutat sota la mirada, el record i la història familiar de Xavier Theros. I és a peu de carrer on la Història pren sentit. Si la crònica ens situa en el mapa de la ciutat i aprenem a veure com es vertebra a través dels anys i els segles, aquest llibre ens permet palpar la textura de la pell i el batec orgànic d'una ciutat particular. Perquè més enllà de les dades, és l'imaginari personal el que ens permet dibuixar la "nostra" Barcelona sobre la crònica compartida. Com en les novel·les, les paraules de Theros ens segresten i ens porten de viatge.



dimecres, 31 desembre de 2014

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),

amb la localització del solar del Rec Comtal


El solar dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, a Ciutat Vella, havia estat ocupat per un economat militar, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere. Era situat a tocar del passeig de Lluís Companys, davant del Teatro Cine Triunfo, una magnífica barraca inaugurada el 1908 i que va aguantar atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El solar, propietat en origen del Ministeri de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. El senyor Núñez, que és a un pas d’entrar a la presó si no l’indulten per la seva contribució al disseny arquitectònic de la ciutat, hi té previst construir un hotel, que ha d’acompanyar uns apartaments de protecció oficial i una zona enjardinada que connectarà el passatge de Sant Benet i el carrer del Rec Comtal. Els veïns rebutgen l’hotel perquè la seva construcció invasiva desfigura l’espai i el paisatge, i no s’ajusta a les previsions i les necessitats del barri.

Recolzant els motius del rebuig veïnal, durant les prospeccions prèvies el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta i no té més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Però que més amaga aquest solar?

Continueu llegint a Bereshit

diumenge, 28 desembre de 2014

BCN, un ayer de libro




Bereshit i Retalls de Barcelona, coprotagonistes de l'especial d'El Periódico dedicat al creixent interès per la història de Barcelona, amb els article "BCN, un ayer de libros", de la Cristina Savall, i "¡Olé tus webs, Barcelona!", del Carles Cols.

dimecres, 17 desembre de 2014

La bôite del Trole

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920
ANC. Fons Bert i Claret


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps.

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot. Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.


Continueu llegint a Bereshit

divendres, 12 desembre de 2014

52 domingos



52 domingos (1965), de Llorenç Soler, ens parla  d'aquells joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletillas i anaven a entrenar a Montjuïc, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a la Barcelona de la postguerra. Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat, banda sonora de tonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica, i en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes.


dilluns, 8 desembre de 2014

El refugi antiaeri de Can Robacols


Localització del refugi R.0279 de Can Robacols sobre
un fragment d'un plànol de 1933,
segons les referències actuals


El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.

El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle en el carrer del Pistó. Aquesta era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra i fins els anys 60: nosaltres jugàvem en el que hi havia entre els horts del passatge Anglesola del Clot (avui desaparegut). El Pere es va posar en contacte amb nosaltres per si sabíem donar-li cap referència. El vam identificar com el refugi antiaeri R. 0279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i amb el número 173 en els estudis de la Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no es pot aportar més informació.

La casualitat ha volgut que aquest refugi de Can Robacols surti a la llum. Unes obres realitzades en el carrer Ripollès, entre Muntanya i Pistó, han destapat una de les entrades a aquest refugi, com es pot veure a les fotos. L'altra entrada, la que esmentava el Pere Plana, ha d'estar en el tram empedrat del carrer Pistó que fa de lateral a la plaça de Can Robacols.

Continueu llegint a Bereshit






*

Nota: 

(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

dissabte, 6 desembre de 2014

Banys de Sant Sebastià i Piscines i Esports

Manel Úbeda


Fragments de dos documentals de la revista cinematogràfica No-Do, conservats a la Filmoteca Nacional de España. Pertanyents a la secció "Estampas veraniegas", el primer, catalogat amb el núm. 607b, del 23 d'agost de 1954, mostra seqüencies dels Banys de Sant Sebastià (1928-1982) i de les instal·lacions de Piscinas y Deportes (1935-1987). El segon, núm. 659b, del 22 d'agost de 1955, a les mateixes piscines de la Barceloneta i de Sarrià, hi afegeix imatges de les Golondrinas del port, el Poble Espanyol, les terrasses de la rambla de Catalunya i de la font de Montjuïc.






De les piscines i el casino dels Banys de Sebastià no en queda res. Van ser enderrocats i en el seu lloc hi ha els nous banys, regentats pel Club de Natació Atlètic-Barceloneta. I pel que fa a Piscines i Esports, actualment és un centre d'oci amb terrasses, restaurants i cinemes, i un jardins públics que alberguen un centre esportiu. De les velles instal·lacions només se'n conserva la masia de Can Balasch.


Manel Úbeda

dimecres, 3 desembre de 2014

Montjuïc, la muntanya del poble



El Montjuïc total

Les muntanyes solen acollir la llar dels deus en la majoria de creences perquè són més a prop del cel. Per aquest motiu ascendir una muntanya se sol relacionar amb un augment d'espiritualitat, fins i tot de saviesa i de força. La literatura és plena de referències a la muntanya per la seva simbologia, de Canigó, de Verdaguer, a La muntanya màgica, de Mann, passant per El clamor de la muntanya,de Kawabata. Què passa quan una muntanya nomes fa 173 metres d'altura i ocupa unes 370 hectàrees?
Doncs si aquesta petita muntanya és un dels pulmons d'una gran ciutat com Barcelona el que passa és que conté cicatrius i records, vivències i històries dels segles que fa que esta poc o molt habitada.
I aquesta muntanya, petita de mida però gran d'història, és Montjuïc, i l'historiador i poeta Ferran Aisa ens ofereix en un magnific llibre, Montjuïc.La muntanya del poble (Editorial Base i Ajuntament de Barcelona) un recorregut exhaustiu i amè, ple d'anècdotes i dades interessants, pel que ha estat la muntanya.
El Montjuïc d'avui és una muntanya de cultura, d'esport i de lleure; escenari privilegiat de fires, jocs olímpics i esdeveniments molt diversos, que han projectat Barcelona amb força a tot el mon. Però no sempre ha estat així. És per aixo que Montjuïc. La muntanya del poble és un viatge per la història de la muntanya. Des dels camps ibers; els camins romans; les ermites medievals; les pedreres que van bastir la ciutat; el castell, que tant simbolitza la defensa de la ciutat com la seva repressio; els berenadors a l'aire lliure; els balls festius; les fires internacionals; la muntanya esportiva... És una muntanya amb un nom de procedència no del tot confirmada. La teoria amb mes força sosté que hi havia un cementiri jueu (del qual s'han trobat restes) i que d'aqui neix Mons Judaic, que passa a ser Montjuïc. Una altra teoria afirma que la muntanya acollia un temple dedicat a Júpiter i que Mons Iovis va derivar fins a Montjuic, pero no s'ha localitzat cap resta d'aquest temple.
La luxosa edició que presenten ha permès a Aisa recollir i incorporar molt de material gràfic, sobretot fotografies, pero també reproducció de cartells, portades de llibres, plànols, partitures, gravats, retalls de premsa... cedits per particulars o per una llarga llista d'arxius, biblioteques i museus. De la mateixa manera, per redactar aquest passeig històric, Aisa ha investigat en tota mena d'arxius i fonts documentals, però també ha begut de la literatura i reprodueix fragments d'obres de desenes de poetes, novel·llistes i periodistes ben diversos, entre els quals hi ha Manuel Vázquez Montalbán, Paco Candel, Alexandre Cirici Pellicer, Antoni Dalmau, Joan Maragall, Joan Amades, Sempronio, Rafael Tasis, Lluís Permanyer, Xavier Theros, Juli Vallmitjana i, fins i tot, els músics Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat.
Montjuïc. La muntanya del poble, que neix d'una conferència que el mateix Ferran Aisa va pronunciar el 2007 al Poble-sec, El Montjuïc popular dels obrers barcelonins, està dividit en vint apartats i cada part inclou de tres a cinc subapartats. 

 
Tria d'encapçalaments
 
Les vint parts tenen uns enunciats ben il·lustratius, com ara Una muntanya històrica; Capelles, ermites i llegendes; Guerres, pestes i bombes; Pedreres, camps agrícoles i esbarjo; La cara fosca de Montjuïc i el seu castell maleït; Balls, fonts i herbes remeieres; L'Exposició Internacional de Barcelona; Recuperació del castell de Montjuïc; Barraquisme, cementiri, Terra Negra; Miramar, el far de Montjuïc i els refugis antiaeris; Fira de mostres i parc d'atraccions; La muntanya olímpica...
Un llibre rigorós amb el que s'explica i ben documentat en què Ferran Aisa aposta per donar el punt de vista de les classes menys afavorides, dels obrers, i des de tendències polítiques anarquistes. Una edició de luxe en tots els sentits que ens ofereix el Montjuïc total. 


Lluís Llort, El Punt-Avui, 1 de novembre de 2014 

[+]

Les fonts de Montjuïc

dilluns, 1 desembre de 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que llueix un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Continueu llegint a Bereshit

dimecres, 26 novembre de 2014

Limpieza pública

Eugeni Forcano (anys 60)



Curtmetratge realitzat per Tomàs Mallol a Barcelona l'any 1964, que mostra amb ironia els regals que rebien els guàrdies urbans de Barcelona per Nadal (Museu del Cinema de Girona).

diumenge, 23 novembre de 2014

Barcelona 1934: noticiari britànic



Fragment d'un noticiari britànic de 1934, que sota el títol "Shooting the sun" mostra l'arribada a Barcelona d'un creuer turístic, el Montcalm of the Canadian Pacific, de viatge a la Mediterrània des de Liverpool, fent escala a Madeira, Gibraltar i Barcelona.

El documental comença amb una desfilada de passatgeres amb vestit de bany per la coberta del vaixell. Després de l'arrivada al port de la ciutat, se'ns mostren tres aspectes de la ciutat: un viatge amb el telefèric de Montjuïc, que ens permet veure el monument a Colom, les Drassanes i la muntanya; una passejada per la Rambla, encara transitada per barcelonins; i fragments d'una corrida de toros a la plaça de Las Arenas.



Arxius de la British Pathé

dijous, 20 novembre de 2014

El largo viaje hacia la ira

Immigrants a l'Estació de França de Barcelona (anys 60)


El final de la Guerra Civil va significar per a molts espanyols el començament d'un periple. Un viatge cap a l'estranyesa, cap al desconegut, que feia que els perdedors fossin estrangers tant fora com dins de la seva terra. En les cares dels homes i dones obligats a emprendre el camí de l'exili, tal com es pot veure a El largo viaje hacia la ira (1969), de Llorenç Soler, les arrugues són més que mai marques del temps, inscripcions del passat en el present, solcs pels quals va apareixent el pas del temps.

El següent canal de distribució de vídeos del Museu d'Història de la Immigració de Catalunya ens mostra set fragments extrets del documental de Llorenç Soler. L'arribada d'emigrants del camp a la ciutat provoca situacions de desarrelament, pobresa, insalubritat ... la inadequació del parc d'habitatges, la precària situació laboral i la misèria s'uneixen per provocar aquest llarg viatge cap a la ira.

http://youtu.be/dgaOOofK4no?list=PL9260A972FD0949F8
 Cliqueu sobre la imatge

dilluns, 17 novembre de 2014

Barcelona 1969

Pluja sobre la Diagonal (1969)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona




Vídeo de 1969, d'autor desconegut que mostra, amb un travelling de 360º, l'avinguda Diagonal a l'alçada del carrer de Numància aprop de la sala Bikini.

divendres, 14 novembre de 2014

Barcelona Novel·la Històrica 2014



Enguany fa dos mil anys que ens va deixar el primer emperador de l’Imperi Romà, Gai Juli Cèsar Octavià, més conegut com a August. Va ser el fundador de la ciutat romana de Barcino i és just que els barcelonins el tinguem present en la nostra memòria, salvant totes les distàncies històriques i tancant els ulls a la realitat que envolta els exèrcits i els imperis: la distància banya d'or les misèries. Per això, aquesta segona edició del Barcelona Novel·la Històrica li dedica algunes de les sessions: rutes, conferències i glosses de novel·les històriques clàssiques, les que van inspirar els pèplums del cinema de sandàlies, faldilles i cascos amb plomall.