dimarts, 1 de setembre de 2015

La destrucció dels barris de Sant Pere i Santa Caterina


Carrer de Jaume Giralt, un dels afectats en el PERI del Casc Antic
El número 4 era el palauet del segle XVII on va néixer el poeta Joan Maragall


El Forat de la Vergonya era un solar enorme al mig del barri de Sant Pere, conseqüència de les expropiacions, enderrocaments i abandonament del solar produïdes el 2000 pel PERI del sector oriental del Casc Antic (1984). Amb la requalificació de àrea verda a pàrquing, el 2004 el veïnat va fer d’aquest solar un punt de trobada i de lleure, un parc popular i comunitari. El 2005 l’Ajuntament va endegar un pretès procés participatiu que culminés amb el seu propi projecte de remodelació de l’espai. Les fortes mobilitzacions veïnals foren l’únic mecanisme que aconseguiren aturar la culminació del projecte especulatiu i gentrificador.

D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça. Va desaparèixer la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període. Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que es van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.


 Els safareigs de Tantarantana 4, eliminats per
fer-hi un pàrquing particular (1980)


Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders, on les recerques de Veclus (2002) van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat d’arranjament i restauració de l'edifici- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).



Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa
del carrer de Carders 33-37
Font: Veclus


Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.


Reconstrucció actual (Foto: mescladis.org)


El documental de Joan Mallarach ens mostra les imatges i els testimonis de la desaparició d'una part de la història de Barcelona just en el moment en que es produïa.




Més històries del barri de Sant Pere, aquí


En blog Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora, hi podreu reviure l'esperit i l'ànima de tres generacions en el barri, fins que la desaparició del carrer Jaume Giralt els va obligar a marxar.



dissabte, 29 d’agost de 2015

Els safareigs de Santa Caterina



Els quarterons 31 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862) ens permet identificar set basses situades davant del mercat de Santa Caterina (1847; aleshores mercat d’Isabel II), entre els carrers de Lacy, Freixures, Sant Pere més Baix i General Álvarez de Castro.

Primer vaig pensar que eren estanys que formaven part d’un jardí (la planta enjardinada adjacent així ho feia pensar), però són uns safareigs com molt bé un exposa Barcelofília en el seu apunt dedicat al desaparegut carrer de Lacy, que ho documenta a partir d’unes notícies de robatoris i batusses aparegudes a la premsa. Però anirem una mica més enllà per documentar-ne el seu origen i donar-me a mi mateix una mica de raó malgrat l’error. Voleu saber-ne l'origen?

Continueu llegint a Bereshit

dilluns, 10 d’agost de 2015

El barri perdut a les festes de la Plaça Nova



A la Plaça Nova, al bell mig del Barri Gòtic, cada agost s’hi celebra, la festa major de barri més antiga de la ciutat. Des de 1589, al voltant del 16 d’agost, diada de Sant Roc, s'hi celebren unes festes que conserven moltes tradicions i elements festius únics a Barcelona que les fan una de les celebracions més singulars de la ciutat. A més dels actes habituals d’una festa major, es caracteritza per celebracions centenàries com la cucanya, el porró-llarg, els panellets, el globus del capità Munyon, la festa del gos, el Seguici de sant Roc o els goigs.

Barcelona, commocionada per les constants plagues de pesta dels segles XIV, XV i XVI, l’any 1519 va declarar sant Roc patró de la ciutat. El Consell de Cent barceloní, l’any 1563, va fer el vot de ciutat a sant Roc, renovat l’any 1569, amb el compromís de celebrar la seva festa amb seguici corporatiu i missa pròpia a Santa Eulàlia del Camp, i altres solemnitats.

L’any 1589, els veïns del barri de la Catedral de Barcelona, en agraïment per haver estat preservats de la terrible pesta bubònica d’aquell any, van constituir la Confraria de Sant Roch de la Plassa Nova i, des d’aquell mateix any, van celebrar festes en el seu honor. Així naixien unes celebracions que perdurarien fins als nostres dies i que han esdevingut la festa patronal i popular de carrer més antiga de la ciutat.




Aquest any 2015, a més dels actes tradicional, el 13 d'agost es presenta l'exposició El barri perdut, a la Casa dels Entremesos de la plaça de les Beates. Els actes de la festa s'inicien a les 18:30h a la plaça Nova i a les 20h s'inaugura l'exposició. Aquesta mostra fa un repàs als esdeveniments polítics i urbanístics que han capgirat el barri i la vida dels seus veïns, des de l'obertura de la Via Laietana fins la urbanització de l'avinguda de la Catedral, que entre 1940 i 1958 va deixar el barri com el coneixem ara.

Nosaltres hem volgut col·laborar en aquesta exposició amb la descoberta d'un carrer del barri, que fins ara havia passat desapercebut a tothom perquè se n'havia perdut la memòria i tot rastre en el nomenclàtor de la ciutat. Us deixem, doncs, amb el carrer de les Cols, la història del qual podreu descobrir juntament amb d'altres de característiques similars en el següent vincle:




dijous, 6 d’agost de 2015

"Perifèries 2009-2012": una passejada pels espais límit de la ciutat



Entre dos municipis, entre dos barris, entre espais per a vianants i vies de circulació... Els espais límit o fronterers són el tema de la videoinstal·lació que signa Anna Oswaldo Cruz i que podem veure a les dependències de la plaça del Rei del MUHBA fins al 13 de setembre. La ciutat, vista amb ulls d'artista.

L'experiència artística que protagonitza aquesta creadora segueix les passes de Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985, una exposició organitzada pel museu el 2013 i que aplegava fotografies d'Humberto Ribas, Kim Manresa, Oriol Maspons o Xavier Miserachs, entre molts d'altres. Aquella exposició mostrava el paper que havien tingut aquests i d'altres fotògrafs per descobrir als barcelonins i barcelonines com era realment la ciutat de postguerra.

Ara, l'experiència té continuïtat en tres videoinstal·lacions que es podran veure a la capella de Santa Àgata: Perifèries 2009-2012, La Barcelona del nou-cents: Adolf Mas (del setembre a novembre) i La Barcelona deportada (a partir de desembre).

La que podem veure aquests dies (a la imatge, el barri del Besòs) és obra d'Anna Oswaldo Cruz, una artista austríaca d'origen brasiler, autora de prop de noranta imatges de la ciutat metropolitana captades durant la primera i segona dècades del segle XXI. Amb aquestes imatges, ha confegit una videoinstal·lació que és, alhora, una passejada per una Barcelona inèdita. Prepareu-vos per trobar en aquestes imatges urbanes tot de formes, significats i sensacions inesperats.

dijous, 23 de juliol de 2015

La nova orientació del fòrum de Barcino

Temple d'August a Barcino
Foto: Jesús Arpón


Segons l’estudi “The Augustan Temple and Forum of the Colony of Barcino: A 90 Degree Turn” publicat per Hèctor Orengo i Ada Cortés a la revista Oxford Journal of Archaeology (vol. 33, 1, p. 89–107, febrer 2014), que va ser presentat en el Museu d'Història de Barcelona, el temple d'August de Barcino no estava orientat cap a la plaça de Sant Jaume, sinó cap a la catedral, cosa que implicaria un canvi de direcció de 90 graus del fòrum. La tesi acceptada fins ara defensa que les restes del temple del carrer del Paradís 10 (tres columnes més una de reconstruïda, la "viatgera", que havia estat a la plaça del Rei), col·locades sobre un fragment del podi són la part inferior esquerra; la nova teoria, que és la part dreta.


 Font: El País


Fins a 1835, les columnes eren sis. Van ser documentades per Antoni Celles a Memoria sobre el colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona (Biblioteca de Catalunya, sig. Ms. 2497), i posteriorment derruïdes per construir les edificacions que hi ha actualment al carrer de la Llibreteria; però ja havien estat descrites per altres autors. Des de l’any 1609, data en què Jeroni Pujades en publicà el primer croquis, tenim testimoni gràfic i també escrit que es conservaven sis columnes del temple romà, de les quals cinc eren columnes laterals seguides, alineades paral·lelament al carrer de la Llibreteria, i l’última corresponia també a la façana posterior, juntament amb una sisena columna que formava un angle recte que apuntava a l’est (les tres columnes de l’angle són les mateixes que hi ha encara actualment). Francisco de Zamora (Diario de los viajes hechos en Cataluña, 1787), Antoni Ponç (Viaje de España, 1788), Alexandre de Laborde (Viaje a España, 1806), entre d'altres, afirmen explícitament que hi havia sis columnes, que estaven en el mateix lloc quan Celles va fer el seu estudi.


Gravat publicat per Antoni Ponç (1788)
Arxiu Històric de Barcelona

Dibuix d'Antoni Celles (1835)


Les obres realitzades en els números 5 i 12 del carrer del Paradís per instal·lar uns ascensor, entre les restes de les columnes i la catedral, han permès localitzat grans carreus, alguns amb restes de pintura blava i groga i farcit de pedra (rudus), similar al del podi, i part d'una construcció preparada per retenir aigua, que s’interpreta com un possible lacus o piscina que envoltava el temple. Aquestes dades fan pensar a Orengo i Cortés que el temple (de sis columnes per 11) tenia una orientació i unes mesures que l’acostarien a la proporció àuria amb la qual estan creats altres edificis romans de la península.

La nova orientació del temple implica canviar de lloc el fòrum, que passaria a ocupar una gran part del sector nord-oriental de la colònia que, segons la topografia antiga (està construït sobre l’elevació dels mont Tàber), tindria, almenys, dues terrasses per salvar els desnivells: una de superior amb el temple i una altra inferior, separada potser per un pòrtic, en la qual se situarien altres llocs de representació. El cardus i el decumanus maximus anirien paral·lels a dos dels costats del fòrum en lloc de creuar-lo com es defensa fins ara i s’adaptaria millor, segons la nova tesi, a l'urbanisme de la colònia.

Durant la realització de la seva tesi doctoral, L'arquitectura domèstica de les ciutats romanes de Catalunya (2009), Ada Cortés va estudiar les restes de la domus de Sant Iu (peristil, piscines i mosaics) i va poder determinar que es tractava d'un edifici públic, un collegium dedicat al culte d'August, que tindria més sentit dins del fòrum, com ho estaria ara amb la nova orientació. De la mateixa manera, la catedral també estaria dins del fòrum, cosa que, segons Cortés, sembla més lògica si pensem que la comunitat cristiana hi va fer construir la primera església com a element simbòlic i de poder.


Font: Héctor Orengo i Ada Cortés


La teoria d’Orengo i Cortés ja va ser defensada per l'historiador i cronista Jeroni Pujades (Crònica Universal del Principat de Catalunya, 1595), que va dibuixar les sis columnes i va dibuixar la mateixa orientació proposada. El 1954, Agustí Duran i Sanpere, director de las excavaciones de la zona, apuntó la misma idea tras hallar más de 40 restos de monumentos. I l’any 1954, Agustí Duran i Sanpere, director de les excavacions de la zona, va apuntar la mateixa idea després de trobar més de 40 restes de monuments.


Font: Héctor Orengo i Ada Cortés


Curiosament, l’orientació del carrer del Paradís és prou significativa. Forma un angle recte que perfila perfectament l’orientació del temple tant en una teoria com en l’altre. En tot cas, no queda més opció que esperar que noves obres posin més detalls al descobert o que les noves tecnologies, com els georadars, ens permetin veure el subsòl sense excavar.


[+]

Sobre el carrer del Paradís i la seva etimologia relacionada amb "jardí" o "verger", vegeu l'article sobre l'aqüeducte romà de Barcino.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Canòdrom Pabellón




Aquest reportatge fotogràfic de Josep Lluís Navarro Garrich, realitzat entre febrer i març de 1999,  ens mostra l'aspecte que del canòdrom del Pabellón del Deporte (1950-1999) els dies després que les instal·lacions deixessin d'oferir curses de llebrers. L'edifici va ser enderrocat l'any 2001 i mig segle d'història va ser esborrada de cop. Pabellón, Avenida, Meridiana són els noms que sonen a la majoria de barcelonins. Però no són els únics canòdroms que van existir a Barcelona. A Barcelona, ciutat de canòdroms podreu llegir la història d'aquest espectacle i les seves instal·lacions, que va causar furor a la ciutat.

































© Totes les fotografies són propietat de
Josep Lluís Navarro Garrich

dimecres, 1 de juliol de 2015

Postgrau de la història intel·lectual de Barcelona




L’objectiu d’aquest Postgrau de la Universitat de Barcelona i el Museu d'Història de Barcelona és formar un conjunt de professionals de la gestió cultural, del món acadèmic, del periodisme i de la crítica cultural que incorporin una sòlida preparació en els fets més assenyalats de la Història intel·lectual de Barcelona. En tractar-se d’un cas excepcional en la història cultural de les ciutats europees, per la seva funció de capital cultural i la seva complexitat político-cultural, Barcelona resulta especialment indicada per a resseguir els debats polítics, literaris, urbanístics, socials, etc. més importants de la història europea contemporània des del punt de vista de la Literatura Comparada i la Història comparada dels intel·lectuals.

Un dels aspectes a estudiar en aquest Postgrau és com s’han construït, al llarg de la història, les capitals literàries i culturals d’Europa, analitzar el mateix concepte de capital literària (al costat de la capitalitat política), i inscriure la reflexió sobre Barcelona en una història d’Europa com a història cultural de les ciutats.

Aquest Postgrau vol formar uns professionals que comprenguin la continuïtat d’aquests fets culturals i debats intel·lectuals amb la societat actual, que siguin capaços de sustentar la seva reflexió sobre la Barcelona dels nostres dies en una tradició cultural i intel·lectual sòlida, múltiple, articulada entre la cultura pròpia i la internacional, i que vinculin aquests coneixements amb el pensament crític i amb la reflexió ciutadana.