dimarts, 3 març de 2015

Kirman: 50 anys de fakir i la màgia de Déu

Fakir Kirman
50 anys de faquir: 1964-2014


Un faquir és, des del punt de vista místic, un asceta que controla el cos i la ment, i aconsegueix dominar el dolor, levitar i assolir estats de catalèpsia. En el món de l'espectacle, els faquirs se centren en la demostració de la insensibilitat física. Com la màgia, és un art escènic envoltat del misteri que el propi artista s'encarrega de crear invocant mons llunyans que encara ara imaginem a Orient.

Josep Miret Quitllet (Cornellà de Llobregat, 1946) és el darrer representant d'un món mític associat al vell circ de les ànimes itinerants, avui convertit en un espectacle purament estètic deslligat de l'alteritat, de la vida en els marges de la realitat.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 26 febrer de 2015

Moby Dick a Barcelona



Moby Dick a Barcelona? Sí, l'any 1954. Quan semblaven haver desaparegut, una barraca de fira reclamava l'atenció dels barcelonins. Però comencem pel principi.

La presència de balenes i altres cetacis varats en el litoral barceloní ha estat al llarg de la història força habitual. Un dietari de la Generalitat del segle XV comenta que una balena s’ha quedat varada en els sorrals del delta del Llobregat.

Continueu llegint a Bereshit

dissabte, 21 febrer de 2015

El Camp de la Bota



Diumenge 22 de febrer de 2015, a les 12:30 del matí, es fa un altre pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona, amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota. Per extensió, l’homenatge és a tots aquells que van haver de passar molts anys de la seva vida vivint en barris de barraques. La placa commemorativa està situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum (Parc del Fòrum, plaça Leonardo da Vinci 4-5), lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota, el castell de les Quatre Torres.

L'acte serà presentat per Josep Maria Monferrer, autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000). Unes males polítiques condemnen al barri a la marginalitat.


Els barris de Pequín i del Camp de la Bota, a banda i banda de la Riera d'Horta,
en un fragment d'un plànol de 1910 (ICC)


El Camp de la Bota

Com explica Josep Maria Monferrer en el seu treball, el barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, en una zona sovint inundada pels temporals de mar. I cal explicar-ho perquè, avui, d'aquell espai no en queda res.

Abans va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, que van acabar conformant la plana baixa del territori barceloní. A principis del segle XIX les tropes de Napoleó feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet, del francès butte, per fer pràctiques de tir, que estava situat prop del límit entre Sant Adrià i Sant Martí de Provençals. D’aquest butte ve el nom de Camp de la Bota. L’any 1855 l'exèrcit espanyol va construir un edifici fortificat, popularment anomenat el castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar.

La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors que va rebre el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Va créixer amb l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, però sobretot de la de 1929, que no trobaven habitatges. Cap al 1900 a Pequín ja hi vivien unes 700 persones.

Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases, i part dels habitants van fer barraques prop del castell. El barri de Pequín ja rebia el nom de Camp de la Bota, i a finals dels anys quaranta va sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs.

El franquisme va ser cruel amb el seus dissidents. Al Parapet del Camp de la Bota, del 1939 al 1952, van ser afusellades a trenc d’alba més de 1.700 persones, la meitat dels executats a Catalunya. Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc.

La població va créixer amb la immigració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.

Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia, un dispensari i un centre social. També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla. Al Camp de la Bota hi havia alguns comerços, safareigs públics i diverses fonts.

La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques. Als deteriorats barracons municipals hi vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.


[+]

El "Parapet". Diagonal núm. 1. Camp de la Bota, projecte de l'artista Francesc Abad.

dimecres, 18 febrer de 2015

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella



El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.

Continueu llegint a Bereshit

dimarts, 10 febrer de 2015

El Barri de la Plata vist per Julià Guillamon

El barri de la Plata l'any 1937
Fot5o: Arxiu Històric del Poblenou


L'escriptor i crític literari Julià Guillamon publica a la revista L'Avenç, des del número de gener de 2015, El barri de la Plata, una sèrie d’onze relats, que va començar amb "El passatge Mas de Roda" i que durant el 2015 permetran a l’autor indagar sobre el barri de la seva infantesa i joventut, al Poblenou, i reconstruir un paisatge físic i humà d’un dels barris que han configurat la Barcelona moderna. Aquest barri, on va viure fins als trenta anys, té una forta presència d’immigració valenciana, arribada a Barcelona abans i després de la Guerra Civil, en un entorn industrial. Literatura, cinema, memòria es combinen en aquesta sèrie per fer reviure la vida d'aquests carrers de Sant Martí de Provençal, retratant la història familiar i el passat a través de les poques petjades que queden en el barri i en la memòria dels qui el van habitar. En el número de febrer hi apareix el capítol "La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina", Julià Guillamon ens relata l'adaptació de la seva mare que va viure al barri de Gràcia fins que es va casar i després de núpcies va haver de traslladar-se al barri de Poblenou amb la seva família política.


Com explica Marta Domínguez en el seu blog Icària, el barri de la Plata està situat entre els carrers Roc Boronat, Àlaba, Avinguda d'Icària i Ramon Turró, en un indret que es configurà a principis del segle XIX quan s'hi instal·laren artesans dedicats a la fabricació de bótes. Segons la tradició popular, el nom de barri de la Plata prové dels guanys que es generaven gràcies a aquesta activitat. Tot i ser un barri clarament identificat dins el Poblenou, no ha gaudit mai de reconeixement oficial. D'altra banda, el nom dels seus carrers ha anat canviant, i així trobem que el carrer Wad-Ras, eix del barri, s'anomena ara Doctor Trueta, el carrer Enna és ara Ramón Turró, el carrer Granada fou successivament Catalunya, Sant Quintí i Pablo Iglésias, el carrer Àlaba fou el carrer Igualtat, i Badajoz i Àvila, foren respectivament Independència i Dos de Maig, ja que corresponen al tram més proper al mar d'aquests dos carrers.

Continua relatant Marta Domínguez que en aquestes escasses vuit illes de cases hi trobem diversos edificis inclosos en el catàleg del Pla Especial del Patrimoni Historicoartístic de la ciutat de Barcelona de l'any 2006, com les fàbriques de gel La Siberia i Sant Antoni, la fàbrica de galetes Solsona i Rius, les naus de la família Ametller, Can Gili Nou (actualment el Casal de Barri Vila Olímpica) i Can Gili Vell o la Farinera, can Waldés, el magatzem de l'empresa vinícola Pedro Massana i altres elements singulars com les xemeneies d'algunes indústries.

Més informació sobre els altres barris de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació a Barcelona a Els barris de Sant Martí de Provençals (1897).



dimecres, 4 febrer de 2015

La muralla oculta de Barcino

Mapa esquemàtic aproximat de la situació de Barcino en l'època en què va ser fundada (15-13 AEC)


L’antiga Barcino és encara visible als carrers de la ciutat: plaça de la Seu i plaça Nova, als carrers de la Palla, Banys Nous, Call, Avinyó, Regomir, Correu Vell, plaça dels Traginers, carrers Subtinent Navarro i Tapineria, plaça de Ramon Berenguer el Gran i avinguda de la Catedral, a més de les restes del subsòl de la plaça del Rei. Però ho és també a l’interior d’alguns edificis. Un petit recorregut per Ciutat Vella fa possible un viatge en el temps, fins a 2.000 anys enrere, quan Barcelona era una petita colònia romana i s’enfortia gràcies a les muralles, la primera, la fundacional, bastida el segle I AEC (se'n poden veure restes a la plaça de la Seu, a la Casa de l'Ardiaca i al Museu d'Història de la Ciutat), i la segona, del segle IV, que perdura tot i el pas dels anys, i que és la que podem veure seguint el perímetre exterior.

Al carrer d’Avinyó 19 l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (AEEF) és l’únic lloc a la ciutat on es pot entrar a la muralla, entre la fortificació construïda al segle I AEC per delimitar la ciutat i la construïda al segle IV, més robusta i defensiva. A l’edat mitjana era habitual fer obertures a la muralla i sostreure la runa que omplia l’espai entre els dos murs per ampliar els habitatges. A través de l’AEEF es pot accedir a l’interior de les torres 52 i 53 de la fortificació i fins i tot asseure-s’hi, perquè hi ha taules, cadires i una llar de foc. Un dels socis de l’entitat, Alfred Lloré, va començar a picar la paret l’any 1957 perquè sospitava que al darrere hi trobaria la muralla. Els treballs van acabar l’any 1987, i actualment l’indret es pot visitar entre setmana (excepte el dijous), de les 19 a les 21 hores, fent una reserva prèvia.

També hi ha restes de la muralla en el restaurant del carrer Avinyó 19. A la pàgina de FB de quan era El Gallo Kiriko hi trobareu fotografies i un vídeo.

A la botiga de bijuteria i complements Woman`Store, situat al local 3 de número 1 del carrer del Call, un cartell convida a veure la muralla romana. A l’interior del local, just entre els emprovadors i els penja-robes, es pot admirar un tram majestuós de la torre 62. Fins i tot es pot observar un tros de columna, una evidència que en la construcció del mur sovint s’aprofitaven peces d’altres edificacions. Uns quants metres més enllà, al carrer dels Banys Nous, la cafeteria modernista La Granja també conserva al menjador una paret de l’època.

Al Centre de Teràpia Ocupacional la Sínia, també del carrer Banys Nous, en el número 16, els agrada rebre visites i explicar que, fa 25 anys, la primera muralla del segle I AEC va aparèixer en unes obres d'ampliació.

El Mercer Hotel Barcelona, situat al carrer dels Lledó, té el privilegi de poder fer les reunions de treball dins una torre romana, la número 28. Està molt ben conservada, i sovint es converteix en un menjador. El restaurant de l’hotel i la zona de bar també estan flanquejats per la segona muralla del segle IV EC, i la biblioteca reposa sobre l’antic camí de ronda, que unia totes les torres. De fet, encara és visible amb molta claredat la porta d’entrada a la torre número 29. A l'exterior de l'hotel, al carrer Subtinent Navarro, s'hi troba l'última part de la muralla que ha quedat al descobert, després d'enderrocar dos edificis.

El Centre Cívic Pati Llimona, al carrer del Regomir, amaga unes restes inigualables. A causa d’una ampliació del centre, les termes públiques de Barcino van quedar al descobert. Els mariners i viatjants s’hi podien banyar abans d’entrar a la ciutat, a la qual accedien per la Porta de Mar, també visible des de la sala d’exposicions del centre, la Sala de les Ruïnes. Era un pas lateral per a vianants que s’ha pogut restaurar tal com era. D’altres restes han patit modificacions al llarg de la història, com el tram de muralla adjacent, on es pot observar clarament una llar de foc. L’espai està gestionat pel Museu d’Història de Barcelona i es pot visitar amb l’acompanyament d’un voluntari que també ofereix informació històrica.


Plànol de les restes romanes documentades
Font: MUHBA


Si voleu seguir els vestigis de l'aqüeducte romà de Barcino, llegiu la guia que trobareu aquí.




divendres, 30 gener de 2015

El Park Güell i l'aigua

La Casa del Guarda. Park Güell (1917)
Autor: Carles Fargas Bonell (AFCEC)


El proper dimarts 3 de febrer, a les 18:30 h, Albert Cuchí, arquitecte i professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya, realitzarà la conferència "El Park Güell i l'aigua", a la Casa del Guarda del Park.




La Casa del Guarda

La Casa del Guarda és un dels exemples d’habitatge modest construït per Gaudí entre 1901 i 1903 com a lloc de residència del porter de la urbanització. El petit espai, concebut per a ús d’una família humil, presenta una gran riquesa i complexitat compositiva. Gestionat pel MUHBA, s’hi mostra l’exposició Güell, Gaudí i Barcelona, l'expressió d'un ideal urbà mitjançant tres nivells d’explicació: la casa, el parc i la ciutat, que es corresponen amb els tres pisos de l’edifici.

El discurs expositiu presenta en primer lloc els aspectes tècnics i constructius de la casa i la relació amb altres habitatges ideats per Gaudí, seguidament aborda la fructífera relació intel·lectual i constructiva entre Güell i Gaudí, i les característiques del primitiu i fallit projecte d’urbanització residencial privada, reconvertit en parc municipal a l’any 1926. Finalment, tracta de la inserció del Park Güell a la Barcelona dels anys d’esclat del modernisme, relacionant-los amb la voluntat de representació i d’ambició de capitalitat per part de les elits barcelonines als inicis del segle XX.
El Park Güell s’inscriu en el projecte urbanístic de l’Eixample de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Una ciutat que va esdevenir una gran metròpolis després de l’Exposició Universal de 1888 i punt d’atracció d’un incipient turisme. La ciutat, que al tombant del segle XX es troba en ple procés d’expansió,actua urbanísticament de simultània a la ciutat antiga, iniciant l’obertura de la Via Laietana, a l’Eixample, que es transforma en la nova àrea residencial i comercial, i als vells suburbis fabrils de la plana, de caràcter més industrial i popular, que es comencen a urbanitzar.

A l’any 1900 l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció del Park Güell, una zona residencial per a famílies benestants. L’arquitecte va idear un nou model urbà seguint els sistemes britànics de cases envoltades de jardí, però va anar molt més enllà, trencant els límits estètics entre natura i obra d’art, entesa com “artifici”. Les obres van començar el 1900 i el 1914 es paralitzen, ja que el projecte va resultar ser un fracàs per les complexes condicions d’adquisició i construcció de les parcel·les, entre d’altres. La urbanització privada va ser adquirida per l’Ajuntament el 1922 i va passar a ser un espai públic el 1926. El 1984 és declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.


Passeig virtual per la Casa del Guarda, Park Güell (LMVC, UPC, MUHBA)

diumenge, 25 gener de 2015

La Volta de l'Heura



La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. Els historiadors dels segles XVI i XVII esmenten aquesta volta com a resta de l'aqüeducte romà. Per primer cop aportem documentació gràfica inèdita que identifica aquesta volta i els arcs de Jonqueres.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 22 gener de 2015

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

El triomf de la modernitat
Martí Llorens, 1990


Ara que se celebra el 90 aniversari de l'arribada del metro a Barcelona, us proposo anar sota terra a la recerca d'un secret amagat.

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 16 gener de 2015

Els fotògrafs de Barcelona


Barcelona (La Fàbrica, 2014), edició de Ricardo Feriche


Com de cosmopolita, elegant, subtil, compromesa i influent pot ser Barcelona? Prop de tres-centes fotografies, des del segle XIX fins avui dia, responen a aquesta pregunta, en un recorregut que mostra per què Barcelona projecta una imatge tan atractiva al món. Els grans fotògrafs es donen cita en aquestes pàgines per retratar els barcelonins.

divendres, 9 gener de 2015

Dia de Reis

Botiga de joguines del carrer Donzelles cantonada amb Tapineria
Josep Brangulí, 1909 (ANC)



Il·lusió (Barcelona, 1959), Tomàs Mayol
Museu del Cinema de Girona

divendres, 2 gener de 2015

Xavier Theros: Tots els meus carrers

Foto: Milerenda


«Les ciutats són massa complexes per poder-les abastar senceres, viure-hi es redueix a un grapat de llocs que han estat importants per a cadascú de nosaltres. Per als habitants urbans la relació amb aquest ésser viu que és la metròpoli sempre dibuixa un mapa. Barcelona no és altra cosa que uns pocs carrers, els paisatges on aquells a qui estimo hem estat feliços i desgraciats, tot alhora».

Després del monumental Barcelona a cau d'orella (Comanegra - Ajuntament de Barcelona, 2013), Xavier Theros segueix construint el mapa de la ciutat amb Tots els meus carrers (Comanegra, 2014; amb fotografies de Consuelo Bautista). Però si el primer era una actualització i ampliació de la Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell amb voluntat de cronista, Tots els meus carrers és una aposta personal que ens porta per més d'una trentena de carrers de la ciutat sota la mirada, el record i la història familiar de Xavier Theros. I és a peu de carrer on la Història pren sentit. Si la crònica ens situa en el mapa de la ciutat i aprenem a veure com es vertebra a través dels anys i els segles, aquest llibre ens permet palpar la textura de la pell i el batec orgànic d'una ciutat particular. Perquè més enllà de les dades, és l'imaginari personal el que ens permet dibuixar la "nostra" Barcelona sobre la crònica compartida. Com en les novel·les, les paraules de Theros ens segresten i ens porten de viatge.



dimecres, 31 desembre de 2014

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),

amb la localització del solar del Rec Comtal


El solar dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, a Ciutat Vella, havia estat ocupat per un economat militar, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere. Era situat a tocar del passeig de Lluís Companys, davant del Teatro Cine Triunfo, una magnífica barraca inaugurada el 1908 i que va aguantar atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El solar, propietat en origen del Ministeri de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. El senyor Núñez, que és a un pas d’entrar a la presó si no l’indulten per la seva contribució al disseny arquitectònic de la ciutat, hi té previst construir un hotel, que ha d’acompanyar uns apartaments de protecció oficial i una zona enjardinada que connectarà el passatge de Sant Benet i el carrer del Rec Comtal. Els veïns rebutgen l’hotel perquè la seva construcció invasiva desfigura l’espai i el paisatge, i no s’ajusta a les previsions i les necessitats del barri.

Recolzant els motius del rebuig veïnal, durant les prospeccions prèvies el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta i no té més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Però que més amaga aquest solar?

Continueu llegint a Bereshit

diumenge, 28 desembre de 2014

BCN, un ayer de libro




Bereshit i Retalls de Barcelona, coprotagonistes de l'especial d'El Periódico dedicat al creixent interès per la història de Barcelona, amb els article "BCN, un ayer de libros", de la Cristina Savall, i "¡Olé tus webs, Barcelona!", del Carles Cols.

dimecres, 17 desembre de 2014

La bôite del Trole

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920
ANC. Fons Bert i Claret


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps.

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot. Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.


Continueu llegint a Bereshit

divendres, 12 desembre de 2014

52 domingos



52 domingos (1965), de Llorenç Soler, ens parla  d'aquells joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletillas i anaven a entrenar a Montjuïc, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a la Barcelona de la postguerra. Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat, banda sonora de tonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica, i en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes.


dilluns, 8 desembre de 2014

El refugi antiaeri de Can Robacols


Localització del refugi R.0279 de Can Robacols sobre
un fragment d'un plànol de 1933,
segons les referències actuals


El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.

El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle en el carrer del Pistó. Aquesta era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra i fins els anys 60: nosaltres jugàvem en el que hi havia entre els horts del passatge Anglesola del Clot (avui desaparegut). El Pere es va posar en contacte amb nosaltres per si sabíem donar-li cap referència. El vam identificar com el refugi antiaeri R. 0279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i amb el número 173 en els estudis de la Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no es pot aportar més informació.

La casualitat ha volgut que aquest refugi de Can Robacols surti a la llum. Unes obres realitzades en el carrer Ripollès, entre Muntanya i Pistó, han destapat una de les entrades a aquest refugi, com es pot veure a les fotos. L'altra entrada, la que esmentava el Pere Plana, ha d'estar en el tram empedrat del carrer Pistó que fa de lateral a la plaça de Can Robacols.

Continueu llegint a Bereshit






*

Nota: 

(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

dissabte, 6 desembre de 2014

Banys de Sant Sebastià i Piscines i Esports

Manel Úbeda


Fragments de dos documentals de la revista cinematogràfica No-Do, conservats a la Filmoteca Nacional de España. Pertanyents a la secció "Estampas veraniegas", el primer, catalogat amb el núm. 607b, del 23 d'agost de 1954, mostra seqüencies dels Banys de Sant Sebastià (1928-1982) i de les instal·lacions de Piscinas y Deportes (1935-1987). El segon, núm. 659b, del 22 d'agost de 1955, a les mateixes piscines de la Barceloneta i de Sarrià, hi afegeix imatges de les Golondrinas del port, el Poble Espanyol, les terrasses de la rambla de Catalunya i de la font de Montjuïc.






De les piscines i el casino dels Banys de Sebastià no en queda res. Van ser enderrocats i en el seu lloc hi ha els nous banys, regentats pel Club de Natació Atlètic-Barceloneta. I pel que fa a Piscines i Esports, actualment és un centre d'oci amb terrasses, restaurants i cinemes, i un jardins públics que alberguen un centre esportiu. De les velles instal·lacions només se'n conserva la masia de Can Balasch.


Manel Úbeda

dimecres, 3 desembre de 2014

Montjuïc, la muntanya del poble



El Montjuïc total

Les muntanyes solen acollir la llar dels deus en la majoria de creences perquè són més a prop del cel. Per aquest motiu ascendir una muntanya se sol relacionar amb un augment d'espiritualitat, fins i tot de saviesa i de força. La literatura és plena de referències a la muntanya per la seva simbologia, de Canigó, de Verdaguer, a La muntanya màgica, de Mann, passant per El clamor de la muntanya,de Kawabata. Què passa quan una muntanya nomes fa 173 metres d'altura i ocupa unes 370 hectàrees?
Doncs si aquesta petita muntanya és un dels pulmons d'una gran ciutat com Barcelona el que passa és que conté cicatrius i records, vivències i històries dels segles que fa que esta poc o molt habitada.
I aquesta muntanya, petita de mida però gran d'història, és Montjuïc, i l'historiador i poeta Ferran Aisa ens ofereix en un magnific llibre, Montjuïc.La muntanya del poble (Editorial Base i Ajuntament de Barcelona) un recorregut exhaustiu i amè, ple d'anècdotes i dades interessants, pel que ha estat la muntanya.
El Montjuïc d'avui és una muntanya de cultura, d'esport i de lleure; escenari privilegiat de fires, jocs olímpics i esdeveniments molt diversos, que han projectat Barcelona amb força a tot el mon. Però no sempre ha estat així. És per aixo que Montjuïc. La muntanya del poble és un viatge per la història de la muntanya. Des dels camps ibers; els camins romans; les ermites medievals; les pedreres que van bastir la ciutat; el castell, que tant simbolitza la defensa de la ciutat com la seva repressio; els berenadors a l'aire lliure; els balls festius; les fires internacionals; la muntanya esportiva... És una muntanya amb un nom de procedència no del tot confirmada. La teoria amb mes força sosté que hi havia un cementiri jueu (del qual s'han trobat restes) i que d'aqui neix Mons Judaic, que passa a ser Montjuïc. Una altra teoria afirma que la muntanya acollia un temple dedicat a Júpiter i que Mons Iovis va derivar fins a Montjuic, pero no s'ha localitzat cap resta d'aquest temple.
La luxosa edició que presenten ha permès a Aisa recollir i incorporar molt de material gràfic, sobretot fotografies, pero també reproducció de cartells, portades de llibres, plànols, partitures, gravats, retalls de premsa... cedits per particulars o per una llarga llista d'arxius, biblioteques i museus. De la mateixa manera, per redactar aquest passeig històric, Aisa ha investigat en tota mena d'arxius i fonts documentals, però també ha begut de la literatura i reprodueix fragments d'obres de desenes de poetes, novel·llistes i periodistes ben diversos, entre els quals hi ha Manuel Vázquez Montalbán, Paco Candel, Alexandre Cirici Pellicer, Antoni Dalmau, Joan Maragall, Joan Amades, Sempronio, Rafael Tasis, Lluís Permanyer, Xavier Theros, Juli Vallmitjana i, fins i tot, els músics Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat.
Montjuïc. La muntanya del poble, que neix d'una conferència que el mateix Ferran Aisa va pronunciar el 2007 al Poble-sec, El Montjuïc popular dels obrers barcelonins, està dividit en vint apartats i cada part inclou de tres a cinc subapartats. 

 
Tria d'encapçalaments
 
Les vint parts tenen uns enunciats ben il·lustratius, com ara Una muntanya històrica; Capelles, ermites i llegendes; Guerres, pestes i bombes; Pedreres, camps agrícoles i esbarjo; La cara fosca de Montjuïc i el seu castell maleït; Balls, fonts i herbes remeieres; L'Exposició Internacional de Barcelona; Recuperació del castell de Montjuïc; Barraquisme, cementiri, Terra Negra; Miramar, el far de Montjuïc i els refugis antiaeris; Fira de mostres i parc d'atraccions; La muntanya olímpica...
Un llibre rigorós amb el que s'explica i ben documentat en què Ferran Aisa aposta per donar el punt de vista de les classes menys afavorides, dels obrers, i des de tendències polítiques anarquistes. Una edició de luxe en tots els sentits que ens ofereix el Montjuïc total. 


Lluís Llort, El Punt-Avui, 1 de novembre de 2014 

[+]

Les fonts de Montjuïc