dimecres, 23 de novembre de 2011

Barcelona, història en relleu


L'Editorial Efadós ha editat el llibre Barcelona, història en relleu, de Lluís Permanyer i Jordí Baron, que també es pot veure en forma d'exposició a la Casa del Llibre de la rambla Catalunya 37, fins el 30 de novembre.

La fotografia antiga té un encís particular. Barcelona, història en relleu és un llibre excepcional pel seu contingut i, sobretot, pel seu format. Més d’un centenar de fotografies d’entre el 1860 i el 1931 permeten recórrer els indrets més emblemàtics de la Barcelona d’ahir i copsar-ne la transformació.


L’exclusivitat d’aquest llibre rau en la tècnica emprada, l’anàglif a partir d’una imatge estereoscòpica, que permet admirar fotografies en tres dimensions i aconseguir, d’aquesta manera, una màxima sensació de realitat. Passejar, olorar, observar, sentir... Barcelona es viu amb tots els sentits. I és aquesta l’oportunitat que ofereix aquest llibre: entrar en la fotografia mateixa i assaborir tots els racons de la ciutat.

dijous, 17 de novembre de 2011

La xarxa de clavegueram de Barcelona, 1911-2011


La història de Barcelona no s'explica només amb la seva vida sobre l'asfalt, sinó també amb el seu subsòl, el clavegueram. L'any 1911, vint anys després que Pere Garcia Fària dissenyés el primer pla de clavegueram de la ciutat, l'Ajuntament va adjudicar el primer contracte de neteja i manteniment del subsòl de l'Eixample, que després es va fer extensiu a la resta de la ciutat.

Per commemorar aquest cent aniversari, la Sala Ciutat acull l'exposició FCC i la xarxa de clavegueram de Barcelona 1911-2011, un viatge per la història del darrer segle de la ciutat a través del seu subsòl.

La mostra recull objectes i maquinària històrics que s'han conservat al llarg d'aquests anys, com la Patentada, el carro original de 1916 amb què s'abocaven els residus a l'embarcació Gànguil al port de Barcelona, directament a l'aigua, o la primera pedra del col·lector de la Diagonal de 1887.


Personatges com Ildefons Cerdà, que ja fa 151 anys va plantejar la necessitat d'un sistema de clavegueram; Pere Garcia Fària o Albert Vilalta, que en els anys seixanta va idear la primera depuradora del Bogatell, són un exemple.

En vermell, restes de clavegueram romà

La primera xarxa de clavegueram data de la Barcino romana, de la qual encara n'hi ha algun tram en ús. Fa un segle la xarxa de clavegueram de Barcelona no superava els 90 quilòmetres, i actualment ja supera els 1.630 quilòmetres, la mateixa distància que separa Barcelona de Berlín.

Segons l'historiador i comissari de l'exposició, Daniel Venteo, aquest recorregut didàctic ha de servir "perquè els barcelonins mirin sota terra" i coneguin la importància d'un bon funcionament del subsòl per garantir la vida de la ciutat.

L'Ajuntament té pensat tornar a organitzar visites guiades a algunes galeries de la xarxa des de l'accés que hi ha a la confluència del passeig Sant Joan amb l'avinguda Diagonal, que porta alguns anys fora de servei.

La revolució de l'aigua a Barcelona [1]


[Font: Programa de mà de l’exposició "La revolució de l'aigua a Barcelona. Aigua corrent i ciutat moderna, 1867-1967". MUHBA, del 2 de març al 25 de setembre]

divendres, 11 de novembre de 2011

Relíquies urbanes: el Casino de l'Arrabassada


Una de les meves activitats preferides de la infantesa i la adolescència era explorar els descampats i els edificis abandonats: cases, fàbriques, refugis... El terreny i l'urbanisme del Clot i de la resta de Sant Martí ho afavoria. Barcelona era als anys seixanta una ciutat que conservava fractures on hi havia hagut les fronteres naturals dels municipis del pla absorbits per la capital a partir de 1897. El Camp del Sidral, per exemple, era una terra de ningú que s'obria entre la inexistent plaça de Les Glòries (envoltada d'horts i dels terrenys dels Encants Vells) i l'estació del Nord, tocant al passeig de Sant Joan, límit històric entre Barcelona i Sant Martí de Provençals. A mesura que les fàbriques van anar desapareixen del nucli urbà, les seves restes se'ns oferien com vestigis d'una antiga civilització; els refugis ens transportaven als relats familiars de la guerra; les cases, amb les seves deixalles domèstiques, a vegades tan personals com roba i fotografies, em permetien especular qui i com havia habitat entre aquells murs abandonats. Però una de les ruïnes que més em van impressionar estaven situades al Collserola. Els barcelonins hem oblidat (molts encara ho fan) que tenim una muntanya, una serralada, de fet, que ens barra el pas cap el Vallès entre el Besòs i el Llobregat. Una muntanya que conserva els senyals de tota la història que ha passat per la nostra ciutat, des d'assentaments ibers fins restes de la colonització industrial, residencial, assistencial i lúdica de Barcelona.


Carretera de la Rabassada enllà, camí de Sant Cugat, enfront del camí que du a Can Cortés, s'hi amaguen les ruïnes del Casino de l'Arrabassada. Res fa pensar que darrere el mur que a mà dreta separa la carretera del bosc aquestes restes emergeixen com ruïnes maies d'entre l'espessor de la selva del Yucatán. Estàtues trencades, escales que no duen enlloc, túnels, passadissos, parets, murs, balaustrades... Testimonis del que va ser símbol del luxe de la ciutat durant el primer terç del segle XX, en què Barcelona es va erigir en una ciutat cosmopolita, on personalitats, intel·lectuals i artistes es donaven cita en aquells moments que les vanguardes eclosionaven arreu d'Europa. Com deia la propaganda de l'època:
"   Establecimiento de primer orden, a 400 metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa. Hospedaje desde 8 pesetas sin desayuno. Restaurante a la carta y cubiertos desde 5 pesetas.
 La Vanguardia, 16 de juliol de 1911
La Vanguardia, 21 de julio de 1911

L'any 1911, ara fa cent anys, el casino, projectat per Andreu Audet i Puig, ampliava l'existent Gran Hotel de l'Arrabassada construït l'any 1899 i decorat pel taller del pintor francès Edmon Lechavallier Chevignard, i s'hi construïa un parc d'atraccions monumental, inspirat en els grans parcs que existien a ciutats com Londres, Nova York o París, com es pot comprovar pel nom que rebien algunes de les seves atraccions: Cake Walk Building, Palais du Rire, Feu de Boules, etc. Però l'atracció que sobresortia per damunt de totes era la muntanya russa, l'Scenic Railway, que media 2 km de longitud i salvava desnivells de 25 m d'alçada, circulant pel bosc que envoltava el casino i per passadissos soterrats. La seva vida va ser breu degut a les persecucions contra el joc dictades un any després de la seva inauguració, que van ser definitives quan el 1923 Primo de Rivera les convertí en llei. Es va revifar quan l'Exposició Internacional de 1929, però la crisi va provocar el seu declivi. El 1930 tancava el restaurant i la Guerra Civil li va acabar donant l'estocada final en convertir-se en caserna. El 1940 va ser enderrocat. Per la xarxa circulen algunes fotografies del casino i de les restes tal i com es poden veure avui. No és fàcil, però, trobar imatges cinematogràfiques. Ignoro si hi ha més material que el que us presento (en circula un altre d'igual amb imatges afegides): 3' que mostren, bàsicament, la muntanya russa. No en conec l'autor, tot i que probablement seria un aficionat.


Coincidència, o producte del centenari, han aparegut aquest any dos llibres. Un, que parla exclussivament del Casino i el parc d'atraccions: Gran Casino de la Rabassada: història d’un somni burgès (Barcelona, Viena Edicions, 2011), de Pere Fàbregas i Carlota Giménez, historiador i antropòloga, respectivament. Estudi molt ben documentat i il·lustrat amb gravats, retalls de premsa i fotografies d’època, des dels seus antecedents fins a l’actualitat, passant pels seus brevíssims anys d’esplendor, que foren un miratge efímer de luxe, sofisticació i disbauxa.