divendres, 29 de juny de 2012

Barri de Can Valero

Bar El Refugio (Can Valero. Foto: Jacques Léonard, 1974)

Arran de la presentació del llibre Barraquisme, la ciutat (im)possible TV3 va emetre un reportatge on apareixen imatges de Can Valero, enregistrades per Jaume Clavero l'any 1965. No he sabut trobar on es podria veure sencera aquesta pel·lícula, però en tot cas val la pena fer-hi un cop d'ull perquè és un document històric de primer ordre. El llibre és la culminació de l'exposició Barraques. La ciutat informal, de la qual ja en vaig parlar extensament a l'apunt Les barraques de Barcelona.

Estem parlant de barraquisme i la majoria de la gent que no ha viscut de prop el fenomen de seguida s'imagina no només un barri desestructurat, sense les condicions sanitàries i sense els serveis indispensables, sinó que relaciona les barraques amb uns tipus humans concrets marcats per aspectes ètnics (com els gitanos) i per la marginació social i la misèria (amb la corresponent correlació moral que la gent aplica sense cap criteri). Res més lluny de la realitat. Sí que és cert que alguns barris marginals, com la Perona, absorbien classes socials marginades o automarginades, però la major part dels nuclis de barraques de Montjuïc (Las Banderas, La Fosa, Tres Pins, Can Valero... 30.000 habitants en 6.090 barraques, segons un cens de 1957) senzillament acollien treballadors que no tenien cap possibilitat d'aconseguir un habitatge "digne". Si mireu les imatges hi veureu una normalitat absoluta: gent passejant pels carrers no asfaltats, gent que va o ve de comprar, nens jugant i persones tan ben vestides com els privilegiats de la ciutat formal.


Can Valero era la barriada més concorreguda de Montjuïc. Es va formar al voltant d'un bar berenador que Valero Lecha va obrir darrere l'Estadi quan es va inaugurar. Era conegut pels exquisits entrepans de botifarra que servien, i el nom de l'amo (o del bar) va donar nom a l'assentament de barraques que es va anar estenent per la muntanya. Amb el temps, a prop del seu establiment se’n van obrir més: Bar Noche y Día, Bar Serrano o El Refugio, però cap d'ells va obtenir la fama del Bar Casa Valero [cliqueu sobre la imatge inferior per veure les imatges de Can Valero; TV3 no permet incrustar alguns dels seus vídeos fora del seu lloc web].


La proliferació de barris de barraques a Barcelona al llarg del segle XX fou un fenomen estès i general a tota la seva trama urbana, fins al punt que la ciutat va rebre l’apel·latiu de Barracòpolis. Tot i representar un model de creixement inacceptable per a l’ajuntament, la manca de polítiques d’habitatge va perpetuar aquesta situació, els barris es van consolidar i, malgrat que havien de conviure amb la desatenció, la por pel control i la repressió, van desenvolupar una vida social i veïnal activa.


El llibre és el resultat d’una recerca del grup Pas a Pas – Equip d’Estudi Barraques de Barcelona, duta a terme entre els anys 2004 i 2008 en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. L’equip estava format per Xavi Camino, llicenciat en Antropologia Social i Cultural i diplomat en Estudis Avançats, Òscar Casasayas, llicenciat en Història, Pilar Díaz, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i diplomada en Treball Social, Maximiliano Díaz, llicenciat en Història, i Flora Muñoz, llicenciada en Sociologia i Antropologia Social i Cultural. La coordinació de la recerca va córrer a càrrec de Cristina Larrea, doctora en Antropologia Social i Cultural, i Mercè Tatjer, doctora en Geografia i catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona.

Entre altres resultats, la recerca també va originar l’exposició Barraques. La ciutat informal, que es va poder veure al Museu d’Història de Barcelona entre els anys 2008 i 2009.

[+]

Camino Vallhonrat, Xavi [et al.] (2011) Barraquisme, la ciutat (im)possible. Els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Temes d’Etnologia de Catalunya; 21). 296 p.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada