diumenge, 17 de juny de 2012

El alegre Paralelo: oci i misèria

Paral·lel anys 60. Foto: Francesc Català Roca

L’altra dia, a 60 discos dels 60, dibuixava el paisatge de transició que a la generació dels 50-60 ens va tocar viure a Barcelona. Un paisatge que ens mostrava el canvi d’un escenari de postguerra cap a un món alegre i pop on carros tirats per cavalls i mutilats de guerra deixaven pas a una joventut que cantava i que reflectia a les portades dels discos aquella societat que volia abandonar la grisor de la dictadura.

Com que encara som joves, quan expliques de quin món véns, qui no ho ha viscut no et creu. Es pensen que els estàs descrivint una pel·lícula de Berlanga. El discurs del Règim també rebutjava la existència d’una societat endarrerida i miserable i ens presentava a través del noticiari oficial, el No-Do, una Espanya de fantasia que compartia pista de ball amb els Estats Units i que amb els Planes de Desarrollo ens volia fer creure que estàvem a l’alçada de l’Alemanya que acollia el 10% de la població espanyola com a treballadors emigrants.


L’any 1964 Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon produïen i dirigien el documental El alegre Paralelo. Un curtmetratge en 16mm, de 32 minuts de duració, que va funcionar clandestinament, i que ara encara funciona de forma irregular. En el seu moment perquè era impossible l’exhibició degut al contingut i al to; després, perquè la seva existència marginal i l’aprofitament gairebé pirata que s’ha fet de les seves imatges l’ha marginat del tot.

El alegre Paralelo és un document històric i social de primer ordre. Comença amb un resum sobre imatges fixes del que va ser el centre neuràlgic dels espectacles populars barcelonins. Aquell Paral·lel de finals del segle XIX i del primer terç del XX, que estava plegat de teatres, cinemes, cafès i locals de tota mena, i que conformaven la major part de l’oferta d’oci de Barcelona.

Atraccions Apolo durant la postguerra

La resta de la cinta és un reportatge –en bona part fet amb càmera oculta– que ens mostra l’activitat del carrer durant un cap de setmana. Des del punt de vista documental tenim l’ocasió de veure els locals que existien l’any 1964: Arnau, El Molino, Bodega Apolo, les atraccions Apolo i Caspolino (les del carrer Abat Safont), teatres (Español, Victoria, Apolo...), el Cinerama, el cine Hora... En el documental es veu la gent fent cua per entrar en aquest petit cinema que estava just al costat del teatre Apolo. A la mili vaig conèixer el nét o el fill, ara no ho recordo, del propietari, i m’explicava que per la sala s’hi passejaven rates enormes que la gent confonia amb gats.

La narració del documental ens explica en to festiu el bullici de gent anant amunt i avall mentre deixa anar que prefereixen ser al carrer que “permanecer en sus casas miserables, oscuras y malolientes”. Perquè aquest és el to de la pel·lícula: una crítica, sovint irònica, que només en aquest cas és explícita. La resta és un anar contraposant les imatges festives amb la misèria que hi conviu: les imatges del carrer de les Tàpies, els bars, les prostitutes i el transit constant amb els clients es transforma en una llarga escena muda que reflecteix la realitat millor que qualsevol descripció. Però aquestes no són les imatges més dures. Enmig de cartelleres i fotos d’artistes, d’escenes quotidianes (no s’ha de perdre cap detall) de gent que viu amb alegria o amb conformisme les seves hores d’oci, conviuen els supervivents, els moribunds, els malalts, els mutilats; descampats plens de runa i brutícia; els transeünts que es miren un home que està tenint un atac, d’epilèpsia o de delírium trèmens, al bell mig del carrer...

Carrer de les Tàpies

El documental, com una metàfora, es va esllanguint a mida que es fa de nit. Fa estona que la veu en off ha emmudit. La vitalitat diürna deixa pas a la nocturna; fosca, molt fosca, fins que es torna a fer de dia. Matí de dilluns. Les botigues alcen les persianes i torna l’activitat de barri. Han fugit els espectadors, però hi resta la misèria. Quan els carros d’escombreries recullen les restes del cap de setmana, no se sap gaire bé a què o a qui pertanyen els detritus.

Com ens enganya la memòria! El relat de 60 discos dels 60, sense pretendre-ho, tenia un aire brillant i nostàlgic: el record tendeix a construir paradisos perquè, en certa manera, tots som supervivents del passat. Però veient aquestes imatges, viscudes quan érem nens i adolescents, alguna cosa es fractura dins nostre.



[+]

Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2011.

[++]

Del 23 d'octubre de 2012 al 24 de febrer de 2013 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presentarà l'exposició Al Paral·lel, 1894-1939.

4 comentaris:

  1. Impresionant... en unes coses ens assemblem molt, en d'altres hem canviat gairebé del tot. Els carrers els percebo bruts, no des del punt de vista de la brutícia únicament, sinó de la deixadesa urbana. Les dones les vec aproximadament com les d'ara, amb un look diferent, però tret d'això el seu posat no és tan diferent. Els homes, però, o si més no molts homes, semblen d'una època molt llunyana, molt del régimen. Curiosa també la barreja: les noies arreglades, aquella joventut que buscava ja una sortida i una altra estètica, al costat de la senyora amb bata, de la pobra de necessitat, del que netejava botes a l'entrada del metro, de les prostitutes aparentment tan tocades i posades, del lisiat de guerra que perviu i l'esplendor de les nits, que volia ser però obviament no arribava a la grandesa del que va passar en les èpoques anteriors a la guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, els carrers eren realment bruts, per la deixadesa i per dècades de capes de misèria una sobre l'altra. Estàvem sortint de la postguerra i Barcelona encara no havia començar a "modernitzar-se".

      Tens raó en això de l'aspecte. Les dones tenien un aspecte més modern, sobretot perquè el model era la imatge de la dona que arribava dels Estats Units a través del cinema. L'home, en canvi, estava molt més interessat a oferir una imatge masculina: era més fàcil i barat assemblar-se a Alfredo Mayo que a Cary Grant, entre d'altres coses perquè un vestit d'home era caríssim de fer i no existia encara el prêt a porter. Les dones sabien cosir i molta de la roba se la feien elles mateixes.

      Però també hi havia molt contrast social, sobretot en els barris més deprimits, que és on es concentraven les classes més desfavorides i que no rebien cap mena de suport.

      Els pocs recursos econòmics, la imposició d'una moral castradora, la censura... tot va contribuir a l'enfonsament dels espectacles i de l'oci nocturn amb un cert nivell: cinema (el que arribava), sarsuela i revista era tot el que podies trobar.

      Però alguna cosa començava a canviar: 60 discos dels 60

      Elimina
  2. Ostras nen que puedo decirte...conocí a Enric en los finales de los 60 en casa de amigos comunes y vivimos muchas experiencias en los bares clandestinos del barrio Chino que no salen en este reportaje, mas tarde nos haríamos asiduos a escaparnos a ver peliculas a Ceret o Ameli les Bains en Francia hasta la muerte de Franco.
    Recuerdo haber visionado mis primeras películas porno en su casa en pueblo seco,junto a la creme del momento...ahora ya todos muertos.
    Con la revisión del "alegre paralelo" por enésima vez no deja de tener una ironía la cosa,estando en casa de Ocaña en la plaza Real,recuerdo que me dijo este: Nene, va a venir una loca de pelo blanco ha hacerme un reportaje para TV3,y cuando llamaron a la puerta, me quedé de piedra, Enric pertenecía ya a otra época y nosotros entonces nos parecía que nos íbamos a comer el mundo.
    Ya ves ahora tambien yo soy de otra época. Ay Senyó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Chordi, eso digo yo, qué puedeo decirte! Tu viviste desde dentro lo que yo veia en la distancia con ojos de niño. Daría dinero por haber participado en esa Barcelona que por un lado se revolucionaba, y por el otro se tambaleaba.

      ¿Sabes qué te digo? Mejor pertenecer a otra época, con la experiencia que ello supone (y dolor también, por todo lo que se deja por el camino) que pensar que el pasado no existe y que todo empieza en uno mismo. Sin memoria sólo se construye material fungible que dura cuatro días. Hoy se vende como cultura mucha materia sin sustancia.

      Y una cosa: ese mundo clandestino, tanto el de la miseria como el de esa juventud que empezabais a moveros está aún por escribir. De la historia urbana que se cocía de puertas adentro poco, muy poco se ha dicho. Si yo siendo un adolescente vi lo que vi, seguro que lo que visteis vosotros daría para un máster en el infierno.

      Elimina