diumenge, 27 de maig de 2012

El GATCPAC i la Casa Bloc

Casa Bloc (GATCPAC, 1932-1936)

El GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), format pels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Antoni Bonet i Castellana, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Sixt Illescas i Mirosa, i reunit per primer cop l’any 1929, realitza la primera reunió formal 6 de desembre de 1930, com a grup català, després de la reunió estatal que va portar a la constitució del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), que actuava com a representant dels CIRPAC (Comité International pour la Réalisation de l’Architecture Contemporaine), cos executiu electe del CIAM (Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna).

Promotors de l'arquitectura racionalista, entroncava amb els corrents europeus d’avantguarda que es van desenvolupar entre els anys 20 i 30 del segle XX. Des del primer moment es va perfilar una duplicitat en les tendències del grup, que marcarien la manera com els projectes es durien a terme. Per un costat, l’ascendent que Le Corbusier tenia sobre el moviment des d’un punt de vista purament arquitectònic. D’altra banda, els arquitectes catalans van posar la mirada en l’arquitectura alemanya, atents a com el règim socialdemòcrata solucionava aspectes pràctics com l’habitatge social, la gestió pública de la ciutat i les experimentacions tecnològiques en el camp de la construcció.

En pocs anys el GATCPAC es mostra molt actiu en un gran nombre d’iniciatives culturals i socials, conscients que existeix una forta relació entre el poder i la cultura, com, de fet, ja s’havia produït amb el modernisme i el noucentisme. Ara, però, amb la proclamació de la República, i acceptant els riscos de burocratització i pèrdua d’una certa independència que implica tota relació professional amb les administracions, ofereix a les institucions polítiques catalanes posar a la pràctica els principis ideològics que professionals i polítics comparteixen. La resposta dels poders públics és immediata, i el GATCPAC es converteix en el braç tècnic d’un projecte global de reformisme social.

El 13 de juny de 1932 queda aprovat l’important decret de creació del Comissariat de la Casa Obrera. El mateix Comissariat, quan constata que els habitatges unifamiliars no poden resoldre el problema dels allotjaments obrers, ni des del punt de vista econòmic ni de l’urbanístic, esdevé ben aviat promotor de la construcció de la Casa Bloc, el projecte general del qual s’encarrega (1933) als tres membres del Comissariat (J. Torres i Clavé, J. B. Subirana i J. L. Sert); la intenció és la de prioritzar els múltiples recursos d’una vida en comunitat, ja que els exemples inspiradors només podien ser els barris ja construïts a partir d’aquests principis a Viena, Berlín o Amsterdam, o fins i tot el cas de Londres (en vaig parlar a Quan l’East End era la fi del món al presentar el documental Housing problems). La Casa Bloc es un experiment de nous tipus d’habitatges, funcionals i moderns, que s’adrecen a uns usuaris peculiars, els treballadors, que constitueixen la principal carta de presentació de la iniciativa.

En aquest mateix període en què el Pla Macià, que pretenia estructurar la ciutat a partir del port i de les vies que, seguint el Besòs i el Llobregat, la comuniquen amb el Vallès i de l'eix transversal que la travessa seguint la línia que va de Badalona a Castelldefels. Proposava la reforma i el sanejament del nucli antic, l'adaptació de l'esquema Cerdà per a l'Eixample a les exigències del moment, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del Llobregat, on s’hi volia construiria una ciutat de repòs i de vacances (la idea de la caseta i l’hortet que ha acabat arrelant en l’imaginari barceloní). La idea parteix de la teoria defensada per Sert, que entén la ciutat com un conjunt orgànic, en què s’han de respectar el que en diu “zones monofuncionals” (El Viajero, març del 1934), és a dir: habitatge, feina, oci i circulació, posant molta atenció a la higienització de les zones històriques, molt castigades per segles d’habitatge.

Panell de presentació del Pla Macià (1934)

S’hi poden posar objeccions als plantejaments polítics del GATCPAC, com de fet s’ha fet: el burgès decideix on viu mentre el mateix burgès decideix on ha de viure el treballador. Potser sí. Però, en tot cas, primer calia treure les capes més miserables de la població dels femers on habitaven. La memòria col·lectiva es perd molt ràpidament i ens pensem que a Barcelona no s’ha viscut en les condicions que es descriuen en l’apunt londinenc que he esmentat abans, i no és cert: fins els anys 60 es vivia en coves en zones del Guinardó, i una bona part del barraquisme era extremadament miserable, malgrat la visió romàntica que se li ha volgut donar algun cop. El vell dilema que ens va fer perdre la guerra: guanyar la guerra o fer la revolució? La guerra es va perdre, i com tants d’altres projectes, el de l’habitatge i el de la millora de les condicions higièniques també es van perdre. Al problema de l’habitatge s’hi va afegir el barraquisme vertical i la construcció de polígons residencials, ciutats dormitori, lluny del centre de la ciutat i, durant anys, sense llum, aigua i clavegueram. El caos arquitectònic i urbanístic, la permissivitat de l'alcalde Porcioles, la barbàrie estètica de Núñez y Navarro...

Francesc Macià, president de la Generalitat, i l'alcalde de Barcelona, 
Jaume Aiguader, el dia de la col·locació de la primera pedra, 
el 12 de març de 1933

La Casa Bloc, l'element més representatiu del racionalisme arquitectònic a Barcelona  i s’ha habilitat un pis que es fa servir com a casa-museu. El 1943 es va inaugurar a la planta baixa del bloc 1 (al carrer de l'Almirall Pròixida) l'Escola Codolà i Gualdó, que també va ocupar part de la plaça. El 1948, amb l'objectiu d'allotjar famílies de policies nacionals, es va construir un nou bloc d'habitatges a l'altra plaça, que a partir d'aleshores va quedar tancada. Aquest edifici va rebre el nom popular de Bloc fantasma. L'interior d'aquesta plaça es privatitzà i la Policia Armada hi va construir dues cavallerisses, entre altres instal·lacions. Durant més de mig segle no s'hi va fer cap millora ni restauració, de manera que l'immoble s'anà deteriorant amb el pas dels anys.

 Dispensari antituberculós (1938)

La Casa Bloc, però, no és l’únic testimoni d’aquella arquitectura racionalista que va quedar escapçada per la barbàrie de la Guerra Civil. Entre les obres més destacables hi figura el Dispensari Central Antituberculós (carrer Torres i Amat 8-14;1934-1938), de Sert, Torres i Subirana, i alguns edificis d'habitatges: Aribau 243/Camp d'en Vidal 16 (Casa Espona, de Raimon Duran i Reynals; 1933-1935), Muntaner 342 (edifici Josefa López, d'en Sert; 1930-1931), Via Augusta 61 (Germán Rodríguez Arias; 1930-1931), París 193 (edifici Astòria, d'en Germán Rodríguez Arias; 1933-1934), Pàdua 96 (edifici Illescas, d'en Sixte Illescas i Mirosa 1934-1935),  avinguda del Coll del Portell 43-67 (Casa Vilaró, d'en Sixte Illescas; 1929-1930) o Diagonal 419 (Ricard Churruca; 1934-1937) , i projectes com el de l'hospital de la Vall d'Hebron (1936) o el del Pla Macià abans esmentat.

Edifici Josefa López (Sert, 1930-1931).
Muntaner 342 (Foto: Pere López)

La higienització de Ciutat Vella s’ha acabat fent, més malament que bé pel que fa a la preservació de la trama urbana medieval i la poca adequació de les noves construccions al paisatge urbà tradicional, en els casos del barri de Sant Pere i de Ribera. Però aquest és un tema que dóna per a un ampli debat. El mal ja està fet. En el cas del Raval, no s'acaba de fer net. La nova Filmoteca, per exemple, continua convivint amb la prostitució, els meublés, amb els pisos patera i amb la falta d'higiene endèmica dels guetos on s'hi concentra la immigració. És evident que cal fer alguna cosa abans no se'ns escapi de les mans. Un gueto només ho és si les portes i les finestres es tanquen des de fora. S'ha d'intervenir des del poder públic. Primer, no deixant que s'especuli amb l'habitatge, tant el que és ofert per particulars com el que venen els promotors privats. Després, dignificant els espais habitables. Fins fa quatre dies semblava que el problema de l'habitatge només afectava als nouvinguts; ara s'estén a totes les capes de la població com una taca d'oli i no podem predir a qui li arribarà. Envia a una persona a viure en un forat i potser haurem cavat la nostra pròpia tomba.



[+]

El pis-museu de la Casa Bloc

Oriol Bohigas. "El ejemplo de la Casa Bloc", El País 1 d'octubre de 2008

"Abre sus puertas el piso-museo de la histórica Casa Bloc, los pisos sociales proyectados del GATCPAC", DiarioDesign 17 de març de 2012

A.C. Documentos de Actividad Contemporánea, revista del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), 1931-1937

Més informació sobre la Casa Bloc (PDF)

Presentació del pis museu de la Casa Bloc (PDF)

Arquitectura racionalista

Jordi Sánchez Alvira. “Evolución de la arquitectura del siglo XX en Barcelona”

dijous, 10 de maig de 2012

Revista "Drassana"






Des de 1988, Drassana és el vehicle de difusió del Museu Marítim de Barcelona. Es tracta d'una publicació anual que recull articles de contingut històric, sobre patrimoni marítim, ressenyes d'exposicions i publicacions i un dossier monogràfic sobre algun aspecte de la història marítima.

El número 19 (2011) ja es pot consultar a la xarxa. El Dossier central està dedicat al conjunt de les Drassanes Reials de Barcelona. Les noves metodologies destinades a l’estudi de l’edifici, l’aplicació de les tecnologies de la informació geogràfica i altres tècniques innovadores. Mitjans  al servei de la recerca que ajuden a la reconstrucció històrica del conjunt, l’evolució de la seva imatge que, a mesura que es va aprofundint en el seu estudi, treu a la llum fets insospitats que obren noves perspectives i nous interrogants a resoldre.