divendres, 29 de juny de 2012

Barri de Can Valero

Bar El Refugio (Can Valero. Foto: Jacques Léonard, 1974)

Arran de la presentació del llibre Barraquisme, la ciutat (im)possible TV3 va emetre un reportatge on apareixen imatges de Can Valero, enregistrades per Jaume Clavero l'any 1965. No he sabut trobar on es podria veure sencera aquesta pel·lícula, però en tot cas val la pena fer-hi un cop d'ull perquè és un document històric de primer ordre. El llibre és la culminació de l'exposició Barraques. La ciutat informal, de la qual ja en vaig parlar extensament a l'apunt Les barraques de Barcelona.

Estem parlant de barraquisme i la majoria de la gent que no ha viscut de prop el fenomen de seguida s'imagina no només un barri desestructurat, sense les condicions sanitàries i sense els serveis indispensables, sinó que relaciona les barraques amb uns tipus humans concrets marcats per aspectes ètnics (com els gitanos) i per la marginació social i la misèria (amb la corresponent correlació moral que la gent aplica sense cap criteri). Res més lluny de la realitat. Sí que és cert que alguns barris marginals, com la Perona, absorbien classes socials marginades o automarginades, però la major part dels nuclis de barraques de Montjuïc (Las Banderas, La Fosa, Tres Pins, Can Valero... 30.000 habitants en 6.090 barraques, segons un cens de 1957) senzillament acollien treballadors que no tenien cap possibilitat d'aconseguir un habitatge "digne". Si mireu les imatges hi veureu una normalitat absoluta: gent passejant pels carrers no asfaltats, gent que va o ve de comprar, nens jugant i persones tan ben vestides com els privilegiats de la ciutat formal.


Can Valero era la barriada més concorreguda de Montjuïc. Es va formar al voltant d'un bar berenador que Valero Lecha va obrir darrere l'Estadi quan es va inaugurar. Era conegut pels exquisits entrepans de botifarra que servien, i el nom de l'amo (o del bar) va donar nom a l'assentament de barraques que es va anar estenent per la muntanya. Amb el temps, a prop del seu establiment se’n van obrir més: Bar Noche y Día, Bar Serrano o El Refugio, però cap d'ells va obtenir la fama del Bar Casa Valero [cliqueu sobre la imatge inferior per veure les imatges de Can Valero; TV3 no permet incrustar alguns dels seus vídeos fora del seu lloc web].


La proliferació de barris de barraques a Barcelona al llarg del segle XX fou un fenomen estès i general a tota la seva trama urbana, fins al punt que la ciutat va rebre l’apel·latiu de Barracòpolis. Tot i representar un model de creixement inacceptable per a l’ajuntament, la manca de polítiques d’habitatge va perpetuar aquesta situació, els barris es van consolidar i, malgrat que havien de conviure amb la desatenció, la por pel control i la repressió, van desenvolupar una vida social i veïnal activa.


El llibre és el resultat d’una recerca del grup Pas a Pas – Equip d’Estudi Barraques de Barcelona, duta a terme entre els anys 2004 i 2008 en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. L’equip estava format per Xavi Camino, llicenciat en Antropologia Social i Cultural i diplomat en Estudis Avançats, Òscar Casasayas, llicenciat en Història, Pilar Díaz, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i diplomada en Treball Social, Maximiliano Díaz, llicenciat en Història, i Flora Muñoz, llicenciada en Sociologia i Antropologia Social i Cultural. La coordinació de la recerca va córrer a càrrec de Cristina Larrea, doctora en Antropologia Social i Cultural, i Mercè Tatjer, doctora en Geografia i catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona.

Entre altres resultats, la recerca també va originar l’exposició Barraques. La ciutat informal, que es va poder veure al Museu d’Història de Barcelona entre els anys 2008 i 2009.

[+]

Camino Vallhonrat, Xavi [et al.] (2011) Barraquisme, la ciutat (im)possible. Els barris de Can Valero, el Carmel i la Perona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Temes d’Etnologia de Catalunya; 21). 296 p.

dilluns, 18 de juny de 2012

Can Batlló i les ciutat imaginàries


Can Batlló, com un gegant invisible, amagat darrere els murs. Un recinte pendent de transformació i objecte de la reivindicació i la lluita veïnal des de fa molts anys, actualment en procés de reapropiació per part de la ciutadania. Ens preguntem sobre quines són les regles del joc, els actors, interessos i estratègies que han dictat les transformacions urbanes a la Barcelona dels últims trenta anys i que ens han portat a la Barcelona actual, al Can Batlló de la propietat privada enfront del Can Batlló per a la ciutat. Ens preguntem sobre el futur i sobre les altres Barcelones possibles. Un documental sobre Can Batlló i les ciutats imaginàries.

Una història que és extensible a altres parts de Barcelona, com el Poblenou, on hi ha molta feina a fer si es vol preservar el que queda del passat industrial de Sant Martí de Provençals.

Com un gegant invisible és un documental de LaCol i Panòptica sobre Barcelona i els problemes i les possibilitats de la ciutat contemporània.


Auditori Bloc11 Can Batlló | 17 juny | 17.30 h. Constitució 19, La Bordeta, Sants.

Sala Actes COAC | 18 juny | 19.30 h. Plaça Nova 5, Ciutat Vella.

diumenge, 17 de juny de 2012

El alegre Paralelo: oci i misèria

Paral·lel anys 60. Foto: Francesc Català Roca

L’altra dia, a 60 discos dels 60, dibuixava el paisatge de transició que a la generació dels 50-60 ens va tocar viure a Barcelona. Un paisatge que ens mostrava el canvi d’un escenari de postguerra cap a un món alegre i pop on carros tirats per cavalls i mutilats de guerra deixaven pas a una joventut que cantava i que reflectia a les portades dels discos aquella societat que volia abandonar la grisor de la dictadura.

Com que encara som joves, quan expliques de quin món véns, qui no ho ha viscut no et creu. Es pensen que els estàs descrivint una pel·lícula de Berlanga. El discurs del Règim també rebutjava la existència d’una societat endarrerida i miserable i ens presentava a través del noticiari oficial, el No-Do, una Espanya de fantasia que compartia pista de ball amb els Estats Units i que amb els Planes de Desarrollo ens volia fer creure que estàvem a l’alçada de l’Alemanya que acollia el 10% de la població espanyola com a treballadors emigrants.


L’any 1964 Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon produïen i dirigien el documental El alegre Paralelo. Un curtmetratge en 16mm, de 32 minuts de duració, que va funcionar clandestinament, i que ara encara funciona de forma irregular. En el seu moment perquè era impossible l’exhibició degut al contingut i al to; després, perquè la seva existència marginal i l’aprofitament gairebé pirata que s’ha fet de les seves imatges l’ha marginat del tot.

El alegre Paralelo és un document històric i social de primer ordre. Comença amb un resum sobre imatges fixes del que va ser el centre neuràlgic dels espectacles populars barcelonins. Aquell Paral·lel de finals del segle XIX i del primer terç del XX, que estava plegat de teatres, cinemes, cafès i locals de tota mena, i que conformaven la major part de l’oferta d’oci de Barcelona.

Atraccions Apolo durant la postguerra

La resta de la cinta és un reportatge –en bona part fet amb càmera oculta– que ens mostra l’activitat del carrer durant un cap de setmana. Des del punt de vista documental tenim l’ocasió de veure els locals que existien l’any 1964: Arnau, El Molino, Bodega Apolo, les atraccions Apolo i Caspolino (les del carrer Abat Safont), teatres (Español, Victoria, Apolo...), el Cinerama, el cine Hora... En el documental es veu la gent fent cua per entrar en aquest petit cinema que estava just al costat del teatre Apolo. A la mili vaig conèixer el nét o el fill, ara no ho recordo, del propietari, i m’explicava que per la sala s’hi passejaven rates enormes que la gent confonia amb gats.

La narració del documental ens explica en to festiu el bullici de gent anant amunt i avall mentre deixa anar que prefereixen ser al carrer que “permanecer en sus casas miserables, oscuras y malolientes”. Perquè aquest és el to de la pel·lícula: una crítica, sovint irònica, que només en aquest cas és explícita. La resta és un anar contraposant les imatges festives amb la misèria que hi conviu: les imatges del carrer de les Tàpies, els bars, les prostitutes i el transit constant amb els clients es transforma en una llarga escena muda que reflecteix la realitat millor que qualsevol descripció. Però aquestes no són les imatges més dures. Enmig de cartelleres i fotos d’artistes, d’escenes quotidianes (no s’ha de perdre cap detall) de gent que viu amb alegria o amb conformisme les seves hores d’oci, conviuen els supervivents, els moribunds, els malalts, els mutilats; descampats plens de runa i brutícia; els transeünts que es miren un home que està tenint un atac, d’epilèpsia o de delírium trèmens, al bell mig del carrer...

Carrer de les Tàpies

El documental, com una metàfora, es va esllanguint a mida que es fa de nit. Fa estona que la veu en off ha emmudit. La vitalitat diürna deixa pas a la nocturna; fosca, molt fosca, fins que es torna a fer de dia. Matí de dilluns. Les botigues alcen les persianes i torna l’activitat de barri. Han fugit els espectadors, però hi resta la misèria. Quan els carros d’escombreries recullen les restes del cap de setmana, no se sap gaire bé a què o a qui pertanyen els detritus.

Com ens enganya la memòria! El relat de 60 discos dels 60, sense pretendre-ho, tenia un aire brillant i nostàlgic: el record tendeix a construir paradisos perquè, en certa manera, tots som supervivents del passat. Però veient aquestes imatges, viscudes quan érem nens i adolescents, alguna cosa es fractura dins nostre.



[+]

Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2011.

[++]

Del 23 d'octubre de 2012 al 24 de febrer de 2013 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presentarà l'exposició Al Paral·lel, 1894-1939.

divendres, 15 de juny de 2012

Montjuïc 1929


El canal de Filmoaragon de YouTube (bloc La memoria filmada)ha editat aquesta filmació de Montjuïc en 16mm. L'autor és desconegut, però sembla ser amateur. El motiu central de la pel·lícula és una boda, que està acompanyada de diverses imatges de les instal·lacions construïdes l'any 1929 per a l'Exposició Internacional, i que comença amb una presa de la plaça Espanya seguida d'uns breus segons d'una cursa de motos dins de l'estadi.

S'assegura que la filmació és de 1929, però sembla estrany que estant, suposadament, en plena exposició (20 de maig de 1929-15 de gener de 1930) no hi hagi visitants i s'hi estigui celebrant una boda. No acabo d'identificar de quin edifici surten la núvia i els convidats, però la comitiva està encapçalada per dos personatges femenins molt peculiars que porten el pit cobert d'insígnies, creus i escapularis.

La cursa de motos és de flat track, especialitat que es va córrer per primer cop a Catalunya l'agost de 1929, precisament a l'estadi de Montjuïc, i se'n van fer fins l'esclat de la Guerra Civil. La data ha d'estar, doncs, entre aquests dos esdeveniments.

Podem esbrinar amb aquests detalls la data exacta d'aquesta boda? Celebrar una boda a Montjuïc en aquestes dates no ho podia fer qualsevol. De qui es tracta? És realment una boda?

dijous, 14 de juny de 2012

Els banys de mar


A finals del segle XVIII els barcelonins van descobrir els banys de mar com a font de lleure i salut. Va ser quan van aparèixer les primeres cases de banys: Can Soler. Es tractava d’una construcció estable de dues fileres de banyeres per a homes i dones on es prenien individualment banys d’aigua de mar escalfada. La construcció de la Maquinista Terrestre i Marítima el 1856 va fer desaparèixer aquests primers banys barcelonins.

Poc després de la seva desaparició, nous establiments es van anar consolidant al que ara és el passeig Marítim: els banys de Sant Miquel, El Astillero, els Orientals, La Deliciosa o El Neptuno. Els banys de mar vivien un moment d’expansió, i el 1861 es va publicar El arte de nadar y bañarse con provecho, amb consells i recomanacions per afrontar aquesta pràctica.

Amb l’aparició dels primers centres esportius a principis del segle XX –el C.N. Barcelona o el C. N. Barceloneta– la pràctica del bany va arribar a un sector més ampli de la població. Els anys 30 van suposar una generalització d’aquesta pràctica, amb les virtuts del sol i l’aigua de mar que pregonaven les associacions d’helioteràpia o entitats com els Amics del Sol.

La Guerra Civil va malmetre el litoral barceloní, i molts establiments es van haver de reconstruir. Fins als anys 60 van haver de conviure amb les barraques del Somorrostro i la nombrosa activitat industrial. La popularització del 600 va fer que molts barcelonins s’estimessin més anar a la platja fora de la ciutat, i els banys van entrar en una època d’esllanguiment, que va acabar amb el seu enderroc durant la reordenació del litoral fet abans dels Jocs Olímpics de 1992.

El llibre Els banys de mar a Catalunya, de la geògrafa Mercè Tatjer fa un repàs a la història de les instal·lacions barcelonines i de la resta del litoral. Una història que ho és realment perquè d'aquells banys ja no en queda absolutament res a Barcelona.

diumenge, 10 de juny de 2012

Del Casino de l'Arrabassada a... Eurovegas?


El passat mes de novembre es va presentar el llibre El Gran Casino de la Rabassada. Història d’un somni burgès (Viena Edicions), com explicàvem a Relíquies urbanes. Cent anys després de la seva inauguració, les ruïnes gairebé imperceptibles que s'amaguen entre la vegetació de Collserola, restes del que durant el primer terç del segle XX va omplir de glamour les nits barcelonines de la muntanya, retornen a l’actualitat gràcies als autors del llibre, l’antropòloga Carlota Giménez i l’historiador Pere Fàbregas, i a una exposició.

La privilegiada ubicació d’aquest complex, així com les instal·lacions de què disposava van convertir-lo en un centre lúdic, capaç d’igualar en al·licients, comoditats i luxe els millors centres turístics europeus del moment. Freqüentat pel bo i millor de la societat que havia salvat el coll durant la Setmana Tràgica, en el casino s'hi guanyaven i perdien grans fortunes. Diu la llegenda que hi havia una sala, coneguda com la sala dels suïcidis, on els perdedors d'aquestes fortunes, avergonyits i incapaços d'explicar-ho a la família, acabaven amb la seva vida d'un tret. Què diferents eren aquells temps! Ara, els responsables de la crisi econòmica i bancària no només no es lleven la vida d'un tret, sinó que la seva mala gestió és premiada amb indemnitzacions milionàries.

El moment més brillant i fastuós del gran casino va ser quan es va inaugurar l'ampliació de l'Hotel-Restaurant i el Cercle d'Estrangers, el 15 de juliol de 1911. L'esdeveniment va tenir ressò internacional i tothom augurava a l'empresa una existència llarga i plena d'èxits, però només va durar un any i es va clausurar el 1912, sobretot degut a la prohibició del joc i que Barcelona no era la ciutat cosmopolita que sí seria durant el període d'entreguerres. La resta de serveis, l'hotel, el restaurant, el teatre, les atraccions, van malviure fins a finals de l’any 1934, per acabar degradant-se del tot després de la Guerra Civil. Massa lluny del centre urbà, no va acabar de formar part de l'oci popular barceloní, que preferia el Tibidabo i, sobretot, el Saturno Park de la Ciutadella (1911) o el Turó Park (1912).

S'havia anat més enllà de les possibilitats i les necessitats de la societat del país com ja és habitual en aquestes terres, on es construeixen cases que no habita ningú i aeroports sense avions.

El llibre li ha tret la pols a les ruïnes, i amb les poques restes que queden de la memòria se n'ha fet una exposició en el Museu del Monestir de Sant Cugat, que compta amb un total de 26 plafons informatius, on s'hi pot veure material gràfic i documental que ha estat cedit per a la mostra: postals dels anys 1900-1930, fotografies o l'antiga ruleta, entre d'altres.

Si algun dia s'arriba a construir, potser dintre d'un segle podrem contemplar les ruïnes i una exposició sobre Eurovegas. De moment, passejar per entre les seves ruïnes, a banda del gaudi decadent que comporta, té molt de simbòlic. La burgesia ens deixa monuments; els miserables, un retrat i unes flors seques en el nínxol d'un cementiri o foses comunes.