dimecres, 31 de desembre de 2014

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),

amb la localització del solar del Rec Comtal


El solar dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, a Ciutat Vella, havia estat ocupat per un economat militar, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere. Era situat a tocar del passeig de Lluís Companys, davant del Teatro Cine Triunfo, una magnífica barraca inaugurada el 1908 i que va aguantar atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El solar, propietat en origen del Ministeri de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. El senyor Núñez, que és a un pas d’entrar a la presó si no l’indulten per la seva contribució al disseny arquitectònic de la ciutat, hi té previst construir un hotel, que ha d’acompanyar uns apartaments de protecció oficial i una zona enjardinada que connectarà el passatge de Sant Benet i el carrer del Rec Comtal. Els veïns rebutgen l’hotel perquè la seva construcció invasiva desfigura l’espai i el paisatge, i no s’ajusta a les previsions i les necessitats del barri.

Recolzant els motius del rebuig veïnal, durant les prospeccions prèvies el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta i no té més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Però que més amaga aquest solar?

Continueu llegint a Bereshit

diumenge, 28 de desembre de 2014

BCN, un ayer de libro




Bereshit i Retalls de Barcelona, coprotagonistes de l'especial d'El Periódico dedicat al creixent interès per la història de Barcelona, amb els article "BCN, un ayer de libros", de la Cristina Savall, i "¡Olé tus webs, Barcelona!", del Carles Cols.

dimecres, 17 de desembre de 2014

La bôite del Trole

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920
ANC. Fons Bert i Claret


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps.

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot. Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.


Continueu llegint a Bereshit

divendres, 12 de desembre de 2014

52 domingos



52 domingos (1965), de Llorenç Soler, ens parla  d'aquells joves treballadors vinguts d'Andalusia, que es feien maletillas i anaven a entrenar a Montjuïc, somniant escapar de la vida de la classe obrera immigrada que es va assentar en massa a la Barcelona de la postguerra. Les esplanades al voltant del vell estadi de Montjuïc que es queia a trossos, amb les barraques de Can Valero com a decorat, banda sonora de tonadilleras i l'esperança de sortir un dia per la puerta grande. Il·lusions construïdes a cops de verònica i realitat de carn de maó i suor de ciment, a l'obra o a la fàbrica, i en l'horitzó sempre el mar. Un mar massa sovint de llàgrimes.


dilluns, 8 de desembre de 2014

El refugi antiaeri de Can Robacols


Localització del refugi R.0279 de Can Robacols sobre
un fragment d'un plànol de 1933,
segons les referències actuals


El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.

El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle en el carrer del Pistó. Aquesta era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra i fins els anys 60: nosaltres jugàvem en el que hi havia entre els horts del passatge Anglesola del Clot (avui desaparegut). El Pere es va posar en contacte amb nosaltres per si sabíem donar-li cap referència. El vam identificar com el refugi antiaeri R. 0279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i amb el número 173 en els estudis de la Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no es pot aportar més informació.

La casualitat ha volgut que aquest refugi de Can Robacols surti a la llum. Unes obres realitzades en el carrer Ripollès, entre Muntanya i Pistó, han destapat una de les entrades a aquest refugi, com es pot veure a les fotos. L'altra entrada, la que esmentava el Pere Plana, ha d'estar en el tram empedrat del carrer Pistó que fa de lateral a la plaça de Can Robacols.

Continueu llegint a Bereshit






*

Nota: 

(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Banys de Sant Sebastià i Piscines i Esports

Manel Úbeda


Fragments de dos documentals de la revista cinematogràfica No-Do, conservats a la Filmoteca Nacional de España. Pertanyents a la secció "Estampas veraniegas", el primer, catalogat amb el núm. 607b, del 23 d'agost de 1954, mostra seqüencies dels Banys de Sant Sebastià (1928-1982) i de les instal·lacions de Piscinas y Deportes (1935-1987). El segon, núm. 659b, del 22 d'agost de 1955, a les mateixes piscines de la Barceloneta i de Sarrià, hi afegeix imatges de les Golondrinas del port, el Poble Espanyol, les terrasses de la rambla de Catalunya i de la font de Montjuïc.






De les piscines i el casino dels Banys de Sebastià no en queda res. Van ser enderrocats i en el seu lloc hi ha els nous banys, regentats pel Club de Natació Atlètic-Barceloneta. I pel que fa a Piscines i Esports, actualment és un centre d'oci amb terrasses, restaurants i cinemes, i un jardins públics que alberguen un centre esportiu. De les velles instal·lacions només se'n conserva la masia de Can Balasch.


Manel Úbeda

dimecres, 3 de desembre de 2014

Montjuïc, la muntanya del poble



El Montjuïc total

Les muntanyes solen acollir la llar dels deus en la majoria de creences perquè són més a prop del cel. Per aquest motiu ascendir una muntanya se sol relacionar amb un augment d'espiritualitat, fins i tot de saviesa i de força. La literatura és plena de referències a la muntanya per la seva simbologia, de Canigó, de Verdaguer, a La muntanya màgica, de Mann, passant per El clamor de la muntanya,de Kawabata. Què passa quan una muntanya nomes fa 173 metres d'altura i ocupa unes 370 hectàrees?
Doncs si aquesta petita muntanya és un dels pulmons d'una gran ciutat com Barcelona el que passa és que conté cicatrius i records, vivències i històries dels segles que fa que esta poc o molt habitada.
I aquesta muntanya, petita de mida però gran d'història, és Montjuïc, i l'historiador i poeta Ferran Aisa ens ofereix en un magnific llibre, Montjuïc.La muntanya del poble (Editorial Base i Ajuntament de Barcelona) un recorregut exhaustiu i amè, ple d'anècdotes i dades interessants, pel que ha estat la muntanya.
El Montjuïc d'avui és una muntanya de cultura, d'esport i de lleure; escenari privilegiat de fires, jocs olímpics i esdeveniments molt diversos, que han projectat Barcelona amb força a tot el mon. Però no sempre ha estat així. És per aixo que Montjuïc. La muntanya del poble és un viatge per la història de la muntanya. Des dels camps ibers; els camins romans; les ermites medievals; les pedreres que van bastir la ciutat; el castell, que tant simbolitza la defensa de la ciutat com la seva repressio; els berenadors a l'aire lliure; els balls festius; les fires internacionals; la muntanya esportiva... És una muntanya amb un nom de procedència no del tot confirmada. La teoria amb mes força sosté que hi havia un cementiri jueu (del qual s'han trobat restes) i que d'aqui neix Mons Judaic, que passa a ser Montjuïc. Una altra teoria afirma que la muntanya acollia un temple dedicat a Júpiter i que Mons Iovis va derivar fins a Montjuic, pero no s'ha localitzat cap resta d'aquest temple.
La luxosa edició que presenten ha permès a Aisa recollir i incorporar molt de material gràfic, sobretot fotografies, pero també reproducció de cartells, portades de llibres, plànols, partitures, gravats, retalls de premsa... cedits per particulars o per una llarga llista d'arxius, biblioteques i museus. De la mateixa manera, per redactar aquest passeig històric, Aisa ha investigat en tota mena d'arxius i fonts documentals, però també ha begut de la literatura i reprodueix fragments d'obres de desenes de poetes, novel·llistes i periodistes ben diversos, entre els quals hi ha Manuel Vázquez Montalbán, Paco Candel, Alexandre Cirici Pellicer, Antoni Dalmau, Joan Maragall, Joan Amades, Sempronio, Rafael Tasis, Lluís Permanyer, Xavier Theros, Juli Vallmitjana i, fins i tot, els músics Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat.
Montjuïc. La muntanya del poble, que neix d'una conferència que el mateix Ferran Aisa va pronunciar el 2007 al Poble-sec, El Montjuïc popular dels obrers barcelonins, està dividit en vint apartats i cada part inclou de tres a cinc subapartats. 

 
Tria d'encapçalaments
 
Les vint parts tenen uns enunciats ben il·lustratius, com ara Una muntanya històrica; Capelles, ermites i llegendes; Guerres, pestes i bombes; Pedreres, camps agrícoles i esbarjo; La cara fosca de Montjuïc i el seu castell maleït; Balls, fonts i herbes remeieres; L'Exposició Internacional de Barcelona; Recuperació del castell de Montjuïc; Barraquisme, cementiri, Terra Negra; Miramar, el far de Montjuïc i els refugis antiaeris; Fira de mostres i parc d'atraccions; La muntanya olímpica...
Un llibre rigorós amb el que s'explica i ben documentat en què Ferran Aisa aposta per donar el punt de vista de les classes menys afavorides, dels obrers, i des de tendències polítiques anarquistes. Una edició de luxe en tots els sentits que ens ofereix el Montjuïc total. 


Lluís Llort, El Punt-Avui, 1 de novembre de 2014 

[+]

Les fonts de Montjuïc

dilluns, 1 de desembre de 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que llueix un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Continueu llegint a Bereshit

dimecres, 26 de novembre de 2014

Limpieza pública

Eugeni Forcano (anys 60)



Curtmetratge realitzat per Tomàs Mallol a Barcelona l'any 1964, que mostra amb ironia els regals que rebien els guàrdies urbans de Barcelona per Nadal (Museu del Cinema de Girona).

diumenge, 23 de novembre de 2014

Barcelona 1934: noticiari britànic



Fragment d'un noticiari britànic de 1934, que sota el títol "Shooting the sun" mostra l'arribada a Barcelona d'un creuer turístic, el Montcalm of the Canadian Pacific, de viatge a la Mediterrània des de Liverpool, fent escala a Madeira, Gibraltar i Barcelona.

El documental comença amb una desfilada de passatgeres amb vestit de bany per la coberta del vaixell. Després de l'arrivada al port de la ciutat, se'ns mostren tres aspectes de la ciutat: un viatge amb el telefèric de Montjuïc, que ens permet veure el monument a Colom, les Drassanes i la muntanya; una passejada per la Rambla, encara transitada per barcelonins; i fragments d'una corrida de toros a la plaça de Las Arenas.



Arxius de la British Pathé

dijous, 20 de novembre de 2014

El largo viaje hacia la ira

Immigrants a l'Estació de França de Barcelona (anys 60)


El final de la Guerra Civil va significar per a molts espanyols el començament d'un periple. Un viatge cap a l'estranyesa, cap al desconegut, que feia que els perdedors fossin estrangers tant fora com dins de la seva terra. En les cares dels homes i dones obligats a emprendre el camí de l'exili, tal com es pot veure a El largo viaje hacia la ira (1969), de Llorenç Soler, les arrugues són més que mai marques del temps, inscripcions del passat en el present, solcs pels quals va apareixent el pas del temps.

El següent canal de distribució de vídeos del Museu d'Història de la Immigració de Catalunya ens mostra set fragments extrets del documental de Llorenç Soler. L'arribada d'emigrants del camp a la ciutat provoca situacions de desarrelament, pobresa, insalubritat ... la inadequació del parc d'habitatges, la precària situació laboral i la misèria s'uneixen per provocar aquest llarg viatge cap a la ira.

http://youtu.be/dgaOOofK4no?list=PL9260A972FD0949F8
 Cliqueu sobre la imatge

dilluns, 17 de novembre de 2014

Barcelona 1969

Pluja sobre la Diagonal (1969)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona




Vídeo de 1969, d'autor desconegut que mostra, amb un travelling de 360º, l'avinguda Diagonal a l'alçada del carrer de Numància aprop de la sala Bikini.

divendres, 14 de novembre de 2014

Barcelona Novel·la Històrica 2014



Enguany fa dos mil anys que ens va deixar el primer emperador de l’Imperi Romà, Gai Juli Cèsar Octavià, més conegut com a August. Va ser el fundador de la ciutat romana de Barcino i és just que els barcelonins el tinguem present en la nostra memòria, salvant totes les distàncies històriques i tancant els ulls a la realitat que envolta els exèrcits i els imperis: la distància banya d'or les misèries. Per això, aquesta segona edició del Barcelona Novel·la Històrica li dedica algunes de les sessions: rutes, conferències i glosses de novel·les històriques clàssiques, les que van inspirar els pèplums del cinema de sandàlies, faldilles i cascos amb plomall.


dilluns, 10 de novembre de 2014

Teatre Arnau: l'últim teatre de Barcelona

Salón Arnau (1904) Foto: Lluís Girau Iglesias


L'Arnau és l'últim dels teatres de Barcelona que conserva la seva estructura original de principis del segle XIX. Ara es troba en perill de desaparició, i amb ell perdríem bona part de la història del Paral·lel i de Barcelona.

Continueu llegint la història dels seus orígens a Bereshit


*

Col·laboreu amb Salvem el Teatre Arnau a Facebook

dimarts, 4 de novembre de 2014

Barcino en 3D


L’Institut de Cultura de Barcelona, juntament amb el Servei d’Arqueologia, el Departament de Sistemes d’Informació i la Universitat Politècnica de Catalunya han desenvolupat aquest projecte que permet gaudir de la ciutat de Barcino en 3D. L’aplicació forma part del Pla Bàrcino que va engegar l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu de donar a conèixer les arrels romanes de la ciutat. No és simplement un model virtual, ja que compta amb continguts extra (un apartat d’història, un glossari amb termes llatins, un apartat de rutes per les restes de la ciutat romana i una galeria fotogràfica amb material arqueològic) que ajuden a entendre i interpretar el context de Barcino. L’aplicació té una vessant enciclopèdica i pedagògica. Hi ha, per exemple, un centenar de termes llatins col·locats de manera estratègica que van apareixent a mesura que l’usuari avança en la seva experiència per la ciutat.

Una característica molt important és que tota la informació està georeferenciada, això vol dir que totes les imatges estan ancorades amb les seves localitzacions geogràfiques reals. Barcino 3D ens permet superposar els edificis i el territori de l’antiga ciutat amb la moderna Barcelona i així veure exactament o imaginar on es poden trobar restes de l’antiga ciutat. Abans que finalitzi aquest 2014 hi haurà també la possibilitat de consultar el model virtual a través de la plataforma Google Earth. Una altra de les virtuts d’aquesta aplicació és la capacitat d’actualització. A mesura que avanci la recerca arqueològica s’anirà enriquint la ciutat virtual de Barcino.

Està previst que algunes de les noves actualitzacions de l’aplicació vagin lligades a actes representatius que promoguin la cultura romana de la ciutat de Barcelona. Per exemple, ara mateix l’aplicació ja té incorporat la possibilitat de visitar l’interior d’una domus (casa romana), però es preveu ampliar aquest contingut amb la inauguració de la domus del carrer Avinyó a partir de març de 2015. Actualment s’està treballant amb altres activitats lligades al Pla Bàrcino, com l’estudi de la muralla que envoltava la ciutat o l’aqüeducte que subministrava l’aigua a la colònia.

dilluns, 29 de setembre de 2014

Una excursió a les clavegueres

Ilustració Catalana (1907)
Foto: Adolf Mas

Aquest apunt no hauria estat possible sense la col·laboració de Tomàs Razquin, company en la recerca de la història perduda de la ciutat de Barcelona, que ens ha proporcionat part de la informació.

Avui viatjarem fins l’any 1907 i anirem sota terra. La història de Barcelona no s'explica només amb la seva vida sobre l'asfalt, sinó també amb el seu subsòl, les clavegueres.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 5 de setembre de 2014

Les fonts de Montjuïc



Una exposició al Castell de Montjuïc recrea en un espai visual i sensorial les velles fonts de Montjuïc i les fontades populars. A Bereshit expliquem l'origen i la història d'aquestes fonts.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 14 d’agost de 2014

La Barcelona de Chomón


Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929), tècnic fotogràfic, inventor d'efectes especials, càmera, pintor, productor i director, és un dels pioners del cinema i una figura fonamental dels primers anys de la seva història. Va començar la seva trajectòria a Barcelona, el 1902, pintant pel·lícules amb un sistema inventat per ell, ajudat per la seva dona, Julienne Mathieu, que havia treballat per a Méliès. Aquell mateix any fabrica la seva pròpia càmera de cine i roda la primera pel·lícula, Choque de trenes (1902). El 1905 viatja a París i en poc temps es converteix en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Durant els dos anys posterior a la tornada a Barcelona (1910-1912), Chomón va filmar molts documentals, entre ells n'hi ha dos de Barcelona, que podeu veure a Bereshit.

dijous, 31 de juliol de 2014

Barcelona... de vacances

 Barcelona, ciudad de invierno (1908), de Hassall

A vegades oblidem que Barcelona és filla de comerciants i de turistes. A mig camí d’Emporiae i Tarraco, Barcino creix com a intermediària, no sense gran competència amb Baetulo, entre el gran nucli comercial fundat pels grecs i la capital, gràcies al seu port, i es converteix en colònia d’acollida de legionaris llicenciats que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la costa del Llevant d’Hispania el lloc ideal on retirar-se o fer prosperar grans villae rústiques. Aquests veterans llicenciats es van convertir en el gruix de les classes mitjanes afavorides per August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino entre el 15 i el 13 aec, i de qui enguany se'n celebren els 2000 anys de la seva mort.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 11 de juliol de 2014

La Marina de Sants i Can Tunis



Per a en Jaume Almirall i Carreras


El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897...

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 27 de juny de 2014

La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona



Després de l’enderroc de les muralles (1854), un dels principals actes d’afirmació col·lectiva (amb totes les reserves) de Barcelona a favor d’un futur obert al món i de recuperació d’espai polític va ser la supressió d’un altre dels elements que constrenyien la ciutat: la ciutadella militar del segle XVIII. La proposta de l’Exposició Universal de 1888 volia convertir aquell espai en el primer parc públic de la ciutat i en el lloc de trobada de la ciència, el coneixement i la tecnologia que imperava en aquell segle XIX i que començava a calar entre totes les capes de la població com a senyal de modernitat.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 19 de juny de 2014

Caçadors d'Hermes


La mitologia diu que Hermes, protector del comerç, les arts, les ciències i els viatgers, va fundar la nostra ciutat juntament amb Hèracles. Del 19 de juny al 13 de setembre la Fundació Setba tindrà oberta la mostra Caçadors d'Hermes, una exposició fotogràfica que reflecteix la presència del semidéu grec Hermes a Barcelona a través de tota la trama urbana, a vegades de forma molt evident mitjançant estàtues o baix-relleus, a vegades subtilment amagat.

L'exposició està integrada per una col·lecció de fotos d'Hermes captades per un grup de companys blogaires aficionats a la història, en especial, la de la ciutat de Barcelona: Enrique Camós, Ángeles Durán, Jordi Casadevall, Roser Messa, Andrés Paredes, Neus Prats, Xavi Soro, Alba Vendrell, Núria Manchado, Marian E. Oviedo i Albert Muñoz, que podeu seguir en el seu blog

A més de l'exposició, dijous 17 de juliol, a les 19:30 h, es realitzarà una conferència on Xavi Soro i Alba Vendrell parlaran sobre les característiques de la figura d'Hermes a Barcelona, i divendres 4 de juliol, a les 17:30h, es farà la ruta "Vine amb nosaltres a caçar els Hermes de Ciutat Vella!"


dilluns, 9 de juny de 2014

L'últim tramvia de Barcelona va ser un bar


Deixant de banda el Tramvia Blau, el dia 18 de març de 1971 Barcelona va acomiadar les dues darreres línies de tramvies de la ciutat. No van arribar al segle d’existència: van ser 99 anys 3 mesos i 8 dies des d’aquell llunyà 27 de juny de 1872 en què Barcelona inaugurava la seva primera línia del Pla de la Boqueria fins als Josepets (plaça Lesseps), amb un cotxe tirat per cavalls. Però un "tramvia" va subsistir a Montjuïc.

Continueu llegint a Bereshit

dimecres, 4 de juny de 2014

Barcelona, de l'Infern al Purgatori


A principis d’any, el blog Pla de Barcelona, de Pere Cowley, en ensenyava on era l’Infern a Barcelona. Un petit carrer que anava de la Riera de Sant Joan al carrer Ripoll, desaparegut durant la destrossa que va permetre l’obertura de la Via Laietana l’any 1909. Situat on avui es correspon amb la vorera de muntanya de l’avinguda de la Catedral, entre Via Laietana i el carrer del Dr. Joaquim Pou, pren el nom de l’antic Hostal de l’Infern on diuen que s’hi va allotjar en Serrallonga.

I més enllà del joc amb el nom de Barcelona, que la ciutat tingui cel no ho discutirem, però que té Purgatori és cosa poc sabuda pels barcelonins, que s’han tornat tan descreguts que han abandonat el bon costum de visitar les seves esglésies a canvi de la creença que si Déu no proveeix ho farà el destí que hem posat a mans dels bruixots de l’economia.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 23 de maig de 2014

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX


Al Parc de l’Oreneta hi ha en funcionament un tren miniatura. Va ser inaugurat el 1981. Al llarg d'un recorregut de 636 m amb tres amples de via d'entre 5 i 10 polzades, el tren travessa tres túnels, dos ponts i un viaducte metàl·lic. També disposa d'una estació i un baixador. Compta amb dotze locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i dotze vagons. És d'origen modern, però la tradició barcelonina d'aquest trens es remunta a principis del segle XX.

En aquells temps una de les principals formes d’oci ciutadà era passejar pels parcs i els jardins, que van començar a néixer després d’enderrocar les muralles (1854). Però aviat es va posar de moda una activitat peculiar: els trens de petita escala que permetien dur-hi passatgers. D’aquests trens només en queda el del Tibidabo, que és hereu del primer tren que passejava els visitants del parc per la zona baixa del bosc, i les restes arqueològiques del Mini-Grott.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 16 de maig de 2014

Barcelona, entre la vida i la mort: metges, apotecaris i artistes


Remeis celestials
Ciència, pseudociència i societat
El món de la salut a la Barcelona de 1714
Mala vida, literatura y medicina en el Distrito Quinto
Itineraris d’Història de la Ciència
Salvadoriana: tresor del patrimoni científic
Pàgines vives
Human bodies
A propòsit de l’apunt sobre la publicitat que Bayer va fer de l’Aspirina fent servir imatgeria religiosa (Crist, Sagrat Cor o Marededéu) durant els anys 40, en plena postguerra espanyola i amb la Wehrmacht dessolant Europa, he conegut, gràcies a l’Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya), una petita mostra anomenada “Remeis celestials”, situada en el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona del carrer Girona 64-66. Malauradament, no és una exposició oberta al públic, però podeu intentar accedir-hi.
Continueu llegint a Bereshit

dissabte, 10 de maig de 2014

La muralla romana en el marc del Pla Bàrcino


Dins l'espai Arquitectura dels dilluns de Cultura, el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya presenta sessió de debat amb el títol "La muralla romana en el marc del Pla Bàrcino" amb la participació d’Aureli Santos, responsable de l'Oficina de Projectes de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona i els arquitectes Josep Llinàs i Jordi Henrich.

Sala d'actes del COAC de Barcelona
Plaça Nova 5
Dilluns 12 maig de 2014, a les 19 h

diumenge, 20 d’abril de 2014

Salón Craywinckel: primera parada de tramvia


Fins l’any 1905 els tramvies de Barcelona no tenien parades fixes. El servei era discrecional i s’aturaven segons les necessitats dels usuaris.

Això va canviar el dia que a Ramon Querol, un industrial barceloní, se li va acudir la idea d’establir una parada a Sant Gervasi per als tramvies de la companyia belga Los Tranvías de Barcelona, que feien els trajectes entre la plaça Catalunya i la Bonanova, i entre les Drassanes i el Tibidabo.

Continueu llegint a Bereshit

dimarts, 8 d’abril de 2014

El cabaret de la mort


El gener de 1926 L’Esquella de la Torratxa publicava l’anunci, mig en català mig en castellà, d’un local, el Cabaret de la muerte, del qual no n’hi ha cap constància en cap de les fonts habituals que parlen de la història del Paral·lel ni a les hemeroteques.

Continueu llegint a Bereshit

dilluns, 31 de març de 2014

Els barris de Sant Martí de Provençals (1897)

Ager provintialis (1897)
Localització de les antigues masies

Quan Sant Martí de Provençals, l'ager provintialis medieval (terme utilitzat pels romans per anomenar les terres fora muralles) que li dóna nom, va ser annexionat a Barcelona l’any 1897 el seu terme municipal era el més gran de tots els municipis del Pla i també era el que tenia la població més dispersa entre diversos nuclis, molts d’ells amb la suficient entitat com per constituir-se en barris amb vida pròpia al marge del municipi. En aquest sentit, quan en el darrer terç del segle XIX es va construir la Casa de la Vila a l'actual plaça de Valentí Almirall el lloc que es va triar no va ser casual i té una peculiaritat que després veurem.

Continueu llegint a Bereshit

dimarts, 11 de març de 2014

Barcelona en postguerra, 1939-1945


El 26 de gener de 2014 farà 75 anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. Madrid cauria el 28 de març de 1939. Després vindrien València, Alacant, Múrcia i Almeria, i l’1 d’abril es donaria per acabada la guerra.


Continuar llegint a Bereshit

diumenge, 9 de març de 2014

Fines terrae et porta coeli

Rompeolas, Josep Maria de Sagarra, 1933 (AFB)

El que havia estat el finis terrae barceloní va acabà sent la porta coeli. Amb l'enderrocament del restaurant i la partició de l'escollera va desaparèixer el darrer imaginari de l'ultramar de Barcelona: els pescador, les muscleres, les canyes per pescar crancs, les Golondrinas, les terrasses per prendre el sol en el mar de les Antilles. I la culpa no va ser dels americans.

divendres, 7 de març de 2014

Gato Pérez


Trossos (TV3)
Gato Pérez (entrevista documental), 1986
Direcció: Vicenç Villatoro
Realització: Lluís Podadera
Periodista: Pilar Rahola.


dilluns, 3 de març de 2014

L'home mico de Barcelona: un cas per a Auguste Dupin


Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”, també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

Continueu llegint a Bereshit

diumenge, 16 de febrer de 2014

Congress for Curious People Barcelona 2014


Del 26 de febrer al 2 de març se celebra a Barcelona el Congress for Curious People, una setmana de conferències, itineraris, espectacles i sopars amenitzats, relacionats amb la història de la Barcelona més peculiar i poc coneguda: la medicina antiga, els museus anatòmics, els manicomis, els gabinets de curiositats, la mort, l'erotisme, el llibertinatge, la prostitució i la pornografia del XVIII i el XIX, la maçoneria, els edificis enigmàtics i moltes altres coses.

L'esdeveniment és possible gràcies a Via Barcelona , Kriminal Kabaret i Morbid Anatomy Museum, i compte amb la col·laboració d'Alfonso Zarzoso (Museu d'Història d'Història de la Medicina), José Pardo (CSIC), Alba del Pozo (malaltia i literatura), Albert Domènech (del blog & Piscolabis Librorum) i Enric H. March (del blog Bereshit)


Continueu llegint i consulteu el programa a Bereshit

dimecres, 12 de febrer de 2014

Ex-plaça de Catalunya


Plaça de Catalunya després de l'enderroc de les muralles
Fragment d'una litografia d'Onofre Alsamora (1860, MUHBA)
D'esquerra a dreta: Portal de l'Àngel, Santa Anna, Rambla, 
Pelai, Estació de Martorell, rambla de Catalunya 
i passeig de Gràcia travessat per la Riera d'en Malla (Imatge gentilesa de Francisco Arauz)

Durant el treball de recerca que estem fent al voltant dels museus anatòmics com el del senyor Roca, del qual n’hem parlat tantes vegades a Bereshit, anem topant amb notícies d’hemeroteca força curioses.

Estudiant el Museu Anatòmic O’Thiele, que es va instal·lar a la plaça Catalunya l’any 1885, ens trobem amb el següent escrit a La Vanguardia:

“Uno de estos días se instalará en la ex-plaza de Cataluña el museo de figuras de cera propiedad de M. O’Thiele, de Bale (Suiza).”

La sorpresa va ser majúscula al veure que es referia a la plaça de Catalunya com a “ex-plaza”. En cap nomenclàtor, guia, ni en cap obra de referència s’esmenta mai que aquesta plaça hagi rebut cap altra nom que el que ha dut ara i sempre.

Continueu llegint a Bereshit

dilluns, 10 de febrer de 2014

Autobiografia de Barcelona


Barcelona: Efadós - Ajuntament de Barcelona, 2013




Hi ha dues maneres de fer la història d'una ciutat: explicar-la, ja sigui de forma acadèmica o divulgativa, o deixar que sigui la pròpia ciutat qui s'expliqui i construeixi un relat autobiogràfic, com ha fet l'historiador Daniel Venteo a Autobiografia de Barcelona.

Barcelona gaudeix d'un privilegi excepcional amagat en els milers de documents custodiats en els seus arxius històrics, municipals i fotogràfics, que ens parlen del govern de la ciutat, de l'urbanisme, de l'arquitectura i del desenvolupament econòmic però que, més enllà de les dades que articulen la construcció i el creixement d'una gran ciutat des de l'administració, recullen també les històries de molts barcelonins. Sovint persones amb noms i cognoms; sovint individus arrelats en la comunitat i en la vida social de la ciutat. Però si hom es pren la molèstia d'aproximar-se als detalls, com ho ha fet Daniel Venteo, ens trobem també amb aquells ciutadans a qui no s'acostuma a fer massa cas perquè la Història gairebé sempre s'escriu des del poder hegemònic. En aquest cas, l'autor, oferint-nos directament els testimonis dels cinc-cents cinquanta documents que han servit per il·lustrar aquesta autobiografia, ens aproxima també als altres barcelonins, aquells que han estat exclosos de la Història; són "els marginats, els pobres, els discapacitats, les persones forçades a l'esclavitut, les minories ètniques i religioses, però també els nens, la gent gran i les dones"; és a dir, els col·lectius tradicionalment discriminats.

Aquesta Autobiografia ens permet, com diu el mateix Daniel Venteo, tocar la història amb les mans; de fet, percebre-la amb tots els sentits. És, evidentment, una oportunitat de gaudi per a tots els que estimem la nostra ciutat. Però ho és, també, per adonar-nos que la ciutat, que per ella mateixa ja és un ens viu, fet de múltiples capes que la construeixen i la modifiquen, és alhora un conglomerat d'històries, de vides, sense les quals no hi ha societat que es pugui anomenar així. Barcelona l'hem anat fet entre tots els qui hi hem viscut. Daniel Venteo ens ho demostra i ens ho mostra.