dilluns, 10 de febrer de 2014

Autobiografia de Barcelona


Barcelona: Efadós - Ajuntament de Barcelona, 2013




Hi ha dues maneres de fer la història d'una ciutat: explicar-la, ja sigui de forma acadèmica o divulgativa, o deixar que sigui la pròpia ciutat qui s'expliqui i construeixi un relat autobiogràfic, com ha fet l'historiador Daniel Venteo a Autobiografia de Barcelona.

Barcelona gaudeix d'un privilegi excepcional amagat en els milers de documents custodiats en els seus arxius històrics, municipals i fotogràfics, que ens parlen del govern de la ciutat, de l'urbanisme, de l'arquitectura i del desenvolupament econòmic però que, més enllà de les dades que articulen la construcció i el creixement d'una gran ciutat des de l'administració, recullen també les històries de molts barcelonins. Sovint persones amb noms i cognoms; sovint individus arrelats en la comunitat i en la vida social de la ciutat. Però si hom es pren la molèstia d'aproximar-se als detalls, com ho ha fet Daniel Venteo, ens trobem també amb aquells ciutadans a qui no s'acostuma a fer massa cas perquè la Història gairebé sempre s'escriu des del poder hegemònic. En aquest cas, l'autor, oferint-nos directament els testimonis dels cinc-cents cinquanta documents que han servit per il·lustrar aquesta autobiografia, ens aproxima també als altres barcelonins, aquells que han estat exclosos de la Història; són "els marginats, els pobres, els discapacitats, les persones forçades a l'esclavitut, les minories ètniques i religioses, però també els nens, la gent gran i les dones"; és a dir, els col·lectius tradicionalment discriminats.

Aquesta Autobiografia ens permet, com diu el mateix Daniel Venteo, tocar la història amb les mans; de fet, percebre-la amb tots els sentits. És, evidentment, una oportunitat de gaudi per a tots els que estimem la nostra ciutat. Però ho és, també, per adonar-nos que la ciutat, que per ella mateixa ja és un ens viu, fet de múltiples capes que la construeixen i la modifiquen, és alhora un conglomerat d'històries, de vides, sense les quals no hi ha societat que es pugui anomenar així. Barcelona l'hem anat fet entre tots els qui hi hem viscut. Daniel Venteo ens ho demostra i ens ho mostra.

2 comentaris:

  1. És el que en dic teixit anònim. Ara bé, cal parlar amb aquest teixit anònim: saber el nom de cadascú, les seves rareses i els seus refugis. Els bons artistes fa segles que ho han descobert; ho pinten, ho descriuen, hi dediquen música. M'agrada afegir-me, com Pratolini, a escriure la 'crònica dels pobres amants', per exemple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Olga. A la Història li ha costat trobar l'ànima, la pell, la vida dels esdeveniments com sí ho fa l'art.

      Elimina