dissabte, 21 de febrer de 2015

El Camp de la Bota



Diumenge 22 de febrer de 2015, a les 12:30 del matí, es fa un altre pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona, amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota. Per extensió, l’homenatge és a tots aquells que van haver de passar molts anys de la seva vida vivint en barris de barraques. La placa commemorativa està situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum (Parc del Fòrum, plaça Leonardo da Vinci 4-5), lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota, el castell de les Quatre Torres.

L'acte serà presentat per Josep Maria Monferrer, autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000). Unes males polítiques condemnen al barri a la marginalitat.


Els barris de Pequín i del Camp de la Bota, a banda i banda de la Riera d'Horta,
en un fragment d'un plànol de 1910 (ICC)


El Camp de la Bota

Com explica Josep Maria Monferrer en el seu treball, el barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, en una zona sovint inundada pels temporals de mar. I cal explicar-ho perquè, avui, d'aquell espai no en queda res.

Abans va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, que van acabar conformant la plana baixa del territori barceloní. A principis del segle XIX les tropes de Napoleó feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet, del francès butte, per fer pràctiques de tir, que estava situat prop del límit entre Sant Adrià i Sant Martí de Provençals. D’aquest butte ve el nom de Camp de la Bota. L’any 1855 l'exèrcit espanyol va construir un edifici fortificat, popularment anomenat el castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar.

La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors que va rebre el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Va créixer amb l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, però sobretot de la de 1929, que no trobaven habitatges. Cap al 1900 a Pequín ja hi vivien unes 700 persones.

Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases, i part dels habitants van fer barraques prop del castell. El barri de Pequín ja rebia el nom de Camp de la Bota, i a finals dels anys quaranta va sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs.

El franquisme va ser cruel amb el seus dissidents. Al Parapet del Camp de la Bota, del 1939 al 1952, van ser afusellades a trenc d’alba més de 1.700 persones, la meitat dels executats a Catalunya. Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc.

La població va créixer amb la immigració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.

Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia, un dispensari i un centre social. També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla. Al Camp de la Bota hi havia alguns comerços, safareigs públics i diverses fonts.

La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques. Als deteriorats barracons municipals hi vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.


[+]

El "Parapet". Diagonal núm. 1. Camp de la Bota, projecte de l'artista Francesc Abad.

6 comentaris:

  1. Tot una historia molt ben documentada per tu d´un barri mai ,o quasi, frecuentat per els barcelonins . Com recardatori ting la visió del meu pare al terrat de casa (al districte V) de matinada que es sentian els trets dels que eran afusellts , i jo amb una pó,,,,, El Deu del franquisma era vengatiu !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un cop més, Jaume, el que puguem escriure no és res comparat amb les teves vivències. La guerra sempre és tràgica, però la llarga nit del franquisme va ser terrorífica!

      Elimina
  2. Ja era hora que se'ls fes un reconeixement públic i institucional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sícoris, però han esborrat tot rastre de la vida i la mort que va habitar aquella platja.

      Elimina