divendres, 30 de gener de 2015

El Park Güell i l'aigua

La Casa del Guarda. Park Güell (1917)
Autor: Carles Fargas Bonell (AFCEC)


El proper dimarts 3 de febrer, a les 18:30 h, Albert Cuchí, arquitecte i professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya, realitzarà la conferència "El Park Güell i l'aigua", a la Casa del Guarda del Park.




La Casa del Guarda

La Casa del Guarda és un dels exemples d’habitatge modest construït per Gaudí entre 1901 i 1903 com a lloc de residència del porter de la urbanització. El petit espai, concebut per a ús d’una família humil, presenta una gran riquesa i complexitat compositiva. Gestionat pel MUHBA, s’hi mostra l’exposició Güell, Gaudí i Barcelona, l'expressió d'un ideal urbà mitjançant tres nivells d’explicació: la casa, el parc i la ciutat, que es corresponen amb els tres pisos de l’edifici.

El discurs expositiu presenta en primer lloc els aspectes tècnics i constructius de la casa i la relació amb altres habitatges ideats per Gaudí, seguidament aborda la fructífera relació intel·lectual i constructiva entre Güell i Gaudí, i les característiques del primitiu i fallit projecte d’urbanització residencial privada, reconvertit en parc municipal a l’any 1926. Finalment, tracta de la inserció del Park Güell a la Barcelona dels anys d’esclat del modernisme, relacionant-los amb la voluntat de representació i d’ambició de capitalitat per part de les elits barcelonines als inicis del segle XX.
El Park Güell s’inscriu en el projecte urbanístic de l’Eixample de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Una ciutat que va esdevenir una gran metròpolis després de l’Exposició Universal de 1888 i punt d’atracció d’un incipient turisme. La ciutat, que al tombant del segle XX es troba en ple procés d’expansió,actua urbanísticament de simultània a la ciutat antiga, iniciant l’obertura de la Via Laietana, a l’Eixample, que es transforma en la nova àrea residencial i comercial, i als vells suburbis fabrils de la plana, de caràcter més industrial i popular, que es comencen a urbanitzar.

A l’any 1900 l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció del Park Güell, una zona residencial per a famílies benestants. L’arquitecte va idear un nou model urbà seguint els sistemes britànics de cases envoltades de jardí, però va anar molt més enllà, trencant els límits estètics entre natura i obra d’art, entesa com “artifici”. Les obres van començar el 1900 i el 1914 es paralitzen, ja que el projecte va resultar ser un fracàs per les complexes condicions d’adquisició i construcció de les parcel·les, entre d’altres. La urbanització privada va ser adquirida per l’Ajuntament el 1922 i va passar a ser un espai públic el 1926. El 1984 és declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.


Passeig virtual per la Casa del Guarda, Park Güell (LMVC, UPC, MUHBA)

diumenge, 25 de gener de 2015

La Volta de l'Heura



La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. Els historiadors dels segles XVI i XVII esmenten aquesta volta com a resta de l'aqüeducte romà. Per primer cop aportem documentació gràfica inèdita que identifica aquesta volta i els arcs de Jonqueres.

Continueu llegint a Bereshit

dijous, 22 de gener de 2015

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

El triomf de la modernitat
Martí Llorens, 1990


Ara que se celebra el 90 aniversari de l'arribada del metro a Barcelona, us proposo anar sota terra a la recerca d'un secret amagat.

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

Continueu llegint a Bereshit

divendres, 16 de gener de 2015

Els fotògrafs de Barcelona


Barcelona (La Fàbrica, 2014), edició de Ricardo Feriche


Com de cosmopolita, elegant, subtil, compromesa i influent pot ser Barcelona? Prop de tres-centes fotografies, des del segle XIX fins avui dia, responen a aquesta pregunta, en un recorregut que mostra per què Barcelona projecta una imatge tan atractiva al món. Els grans fotògrafs es donen cita en aquestes pàgines per retratar els barcelonins.

divendres, 9 de gener de 2015

Dia de Reis

Botiga de joguines del carrer Donzelles cantonada amb Tapineria
Josep Brangulí, 1909 (ANC)



Il·lusió (Barcelona, 1959), Tomàs Mayol
Museu del Cinema de Girona

divendres, 2 de gener de 2015

Xavier Theros: Tots els meus carrers

Foto: Milerenda


«Les ciutats són massa complexes per poder-les abastar senceres, viure-hi es redueix a un grapat de llocs que han estat importants per a cadascú de nosaltres. Per als habitants urbans la relació amb aquest ésser viu que és la metròpoli sempre dibuixa un mapa. Barcelona no és altra cosa que uns pocs carrers, els paisatges on aquells a qui estimo hem estat feliços i desgraciats, tot alhora».

Després del monumental Barcelona a cau d'orella (Comanegra - Ajuntament de Barcelona, 2013), Xavier Theros segueix construint el mapa de la ciutat amb Tots els meus carrers (Comanegra, 2014; amb fotografies de Consuelo Bautista). Però si el primer era una actualització i ampliació de la Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell amb voluntat de cronista, Tots els meus carrers és una aposta personal que ens porta per més d'una trentena de carrers de la ciutat sota la mirada, el record i la història familiar de Xavier Theros. I és a peu de carrer on la Història pren sentit. Si la crònica ens situa en el mapa de la ciutat i aprenem a veure com es vertebra a través dels anys i els segles, aquest llibre ens permet palpar la textura de la pell i el batec orgànic d'una ciutat particular. Perquè més enllà de les dades, és l'imaginari personal el que ens permet dibuixar la "nostra" Barcelona sobre la crònica compartida. Com en les novel·les, les paraules de Theros ens segresten i ens porten de viatge.