dijous, 26 de febrer de 2015

Moby Dick a Barcelona



Moby Dick a Barcelona? Sí, l'any 1954. Quan semblaven haver desaparegut, una barraca de fira reclamava l'atenció dels barcelonins. Però comencem pel principi.

La presència de balenes i altres cetacis varats en el litoral barceloní ha estat al llarg de la història força habitual. Un dietari de la Generalitat del segle XV comenta que una balena s’ha quedat varada en els sorrals del delta del Llobregat.

Continueu llegint a Bereshit

dissabte, 21 de febrer de 2015

El Camp de la Bota



Diumenge 22 de febrer de 2015, a les 12:30 del matí, es fa un altre pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona, amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota. Per extensió, l’homenatge és a tots aquells que van haver de passar molts anys de la seva vida vivint en barris de barraques. La placa commemorativa està situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum (Parc del Fòrum, plaça Leonardo da Vinci 4-5), lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota, el castell de les Quatre Torres.

L'acte serà presentat per Josep Maria Monferrer, autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000). Unes males polítiques condemnen al barri a la marginalitat.


Els barris de Pequín i del Camp de la Bota, a banda i banda de la Riera d'Horta,
en un fragment d'un plànol de 1910 (ICC)


El Camp de la Bota

Com explica Josep Maria Monferrer en el seu treball, el barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, en una zona sovint inundada pels temporals de mar. I cal explicar-ho perquè, avui, d'aquell espai no en queda res.

Abans va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, que van acabar conformant la plana baixa del territori barceloní. A principis del segle XIX les tropes de Napoleó feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet, del francès butte, per fer pràctiques de tir, que estava situat prop del límit entre Sant Adrià i Sant Martí de Provençals. D’aquest butte ve el nom de Camp de la Bota. L’any 1855 l'exèrcit espanyol va construir un edifici fortificat, popularment anomenat el castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar.

La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors que va rebre el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Va créixer amb l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, però sobretot de la de 1929, que no trobaven habitatges. Cap al 1900 a Pequín ja hi vivien unes 700 persones.

Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases, i part dels habitants van fer barraques prop del castell. El barri de Pequín ja rebia el nom de Camp de la Bota, i a finals dels anys quaranta va sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs.

El franquisme va ser cruel amb el seus dissidents. Al Parapet del Camp de la Bota, del 1939 al 1952, van ser afusellades a trenc d’alba més de 1.700 persones, la meitat dels executats a Catalunya. Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc.

La població va créixer amb la immigració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.

Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia, un dispensari i un centre social. També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla. Al Camp de la Bota hi havia alguns comerços, safareigs públics i diverses fonts.

La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques. Als deteriorats barracons municipals hi vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.


[+]

El "Parapet". Diagonal núm. 1. Camp de la Bota, projecte de l'artista Francesc Abad.

dimecres, 18 de febrer de 2015

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella



El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.

Continueu llegint a Bereshit

dimarts, 10 de febrer de 2015

El Barri de la Plata vist per Julià Guillamon

Barri de la plata. Cruilla Dr. Trueta des d'Independència (Badajoz) 19
Autor: Manuel Centelles, 1937. Arxiu Històric del Poblenou


L'escriptor i crític literari Julià Guillamon publica a la revista L'Avenç, des del número de gener de 2015, El barri de la Plata, una sèrie d’onze relats, que va començar amb "El passatge Mas de Roda" i que durant el 2015 permetran a l’autor indagar sobre el barri de la seva infantesa i joventut, al Poblenou, i reconstruir un paisatge físic i humà d’un dels barris que han configurat la Barcelona moderna. Aquest barri, on va viure fins als trenta anys, té una forta presència d’immigració valenciana, arribada a Barcelona abans i després de la Guerra Civil, en un entorn industrial. Literatura, cinema, memòria es combinen en aquesta sèrie per fer reviure la vida d'aquests carrers de Sant Martí de Provençal, retratant la història familiar i el passat a través de les poques petjades que queden en el barri i en la memòria dels qui el van habitar. En el número de febrer hi apareix el capítol "La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina", Julià Guillamon ens relata l'adaptació de la seva mare que va viure al barri de Gràcia fins que es va casar i després de núpcies va haver de traslladar-se al barri de Poblenou amb la seva família política.


Com explica Marta Domínguez en el seu blog Icària, el barri de la Plata està situat entre els carrers Roc Boronat, Àlaba, Avinguda d'Icària i Ramon Turró, en un indret que es configurà a principis del segle XIX quan s'hi instal·laren artesans dedicats a la fabricació de bótes. Segons la tradició popular, el nom de barri de la Plata prové dels guanys que es generaven gràcies a aquesta activitat. Tot i ser un barri clarament identificat dins el Poblenou, no ha gaudit mai de reconeixement oficial. D'altra banda, el nom dels seus carrers ha anat canviant, i així trobem que el carrer Wad-Ras, eix del barri, s'anomena ara Doctor Trueta, el carrer Enna és ara Ramón Turró, el carrer Granada fou successivament Catalunya, Sant Quintí i Pablo Iglésias, el carrer Àlaba fou el carrer Igualtat, i Badajoz i Àvila, foren respectivament Independència i Dos de Maig, ja que corresponen al tram més proper al mar d'aquests dos carrers.

Continua relatant Marta Domínguez que en aquestes escasses vuit illes de cases hi trobem diversos edificis inclosos en el catàleg del Pla Especial del Patrimoni Historicoartístic de la ciutat de Barcelona de l'any 2006, com les fàbriques de gel La Siberia i Sant Antoni, la fàbrica de galetes Solsona i Rius, les naus de la família Ametller, Can Gili Nou (actualment el Casal de Barri Vila Olímpica) i Can Gili Vell o la Farinera, can Waldés, el magatzem de l'empresa vinícola Pedro Massana i altres elements singulars com les xemeneies d'algunes indústries.

Més informació sobre els altres barris de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació a Barcelona a Els barris de Sant Martí de Provençals (1897).



dimecres, 4 de febrer de 2015

La muralla oculta de Barcino

Mapa esquemàtic aproximat de la situació de Barcino en l'època en què va ser fundada (15-13 AEC)


L’antiga Barcino és encara visible als carrers de la ciutat: plaça de la Seu i plaça Nova, als carrers de la Palla, Banys Nous, Call, Avinyó, Regomir, Correu Vell, plaça dels Traginers, carrers Subtinent Navarro i Tapineria, plaça de Ramon Berenguer el Gran i avinguda de la Catedral, a més de les restes del subsòl de la plaça del Rei. Però ho és també a l’interior d’alguns edificis. Un petit recorregut per Ciutat Vella fa possible un viatge en el temps, fins a 2.000 anys enrere, quan Barcelona era una petita colònia romana i s’enfortia gràcies a les muralles, la primera, la fundacional, bastida el segle I AEC (se'n poden veure restes a la plaça de la Seu, a la Casa de l'Ardiaca i al Museu d'Història de la Ciutat), i la segona, del segle IV, que perdura tot i el pas dels anys, i que és la que podem veure seguint el perímetre exterior.

Al carrer d’Avinyó 19 l’Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore (AEEF) és l’únic lloc a la ciutat on es pot entrar a la muralla, entre la fortificació construïda al segle I AEC per delimitar la ciutat i la construïda al segle IV, més robusta i defensiva. A l’edat mitjana era habitual fer obertures a la muralla i sostreure la runa que omplia l’espai entre els dos murs per ampliar els habitatges. A través de l’AEEF es pot accedir a l’interior de les torres 52 i 53 de la fortificació i fins i tot asseure-s’hi, perquè hi ha taules, cadires i una llar de foc. Un dels socis de l’entitat, Alfred Lloré, va començar a picar la paret l’any 1957 perquè sospitava que al darrere hi trobaria la muralla. Els treballs van acabar l’any 1987, i actualment l’indret es pot visitar entre setmana (excepte el dijous), de les 19 a les 21 hores, fent una reserva prèvia.

També hi ha restes de la muralla en el restaurant del carrer Avinyó 19. A la pàgina de FB de quan era El Gallo Kiriko hi trobareu fotografies i un vídeo.

A la botiga de bijuteria i complements Woman`Store, situat al local 3 de número 1 del carrer del Call, un cartell convida a veure la muralla romana. A l’interior del local, just entre els emprovadors i els penja-robes, es pot admirar un tram majestuós de la torre 62. Fins i tot es pot observar un tros de columna, una evidència que en la construcció del mur sovint s’aprofitaven peces d’altres edificacions. Uns quants metres més enllà, al carrer dels Banys Nous, la cafeteria modernista La Granja també conserva al menjador una paret de l’època.

Al Centre de Teràpia Ocupacional la Sínia, també del carrer Banys Nous, en el número 16, els agrada rebre visites i explicar que, fa 25 anys, la primera muralla del segle I AEC va aparèixer en unes obres d'ampliació.

El Mercer Hotel Barcelona, situat al carrer dels Lledó, té el privilegi de poder fer les reunions de treball dins una torre romana, la número 28. Està molt ben conservada, i sovint es converteix en un menjador. El restaurant de l’hotel i la zona de bar també estan flanquejats per la segona muralla del segle IV EC, i la biblioteca reposa sobre l’antic camí de ronda, que unia totes les torres. De fet, encara és visible amb molta claredat la porta d’entrada a la torre número 29. A l'exterior de l'hotel, al carrer Subtinent Navarro, s'hi troba l'última part de la muralla que ha quedat al descobert, després d'enderrocar dos edificis.

El Centre Cívic Pati Llimona, al carrer del Regomir, amaga unes restes inigualables. A causa d’una ampliació del centre, les termes públiques de Barcino van quedar al descobert. Els mariners i viatjants s’hi podien banyar abans d’entrar a la ciutat, a la qual accedien per la Porta de Mar, també visible des de la sala d’exposicions del centre, la Sala de les Ruïnes. Era un pas lateral per a vianants que s’ha pogut restaurar tal com era. D’altres restes han patit modificacions al llarg de la història, com el tram de muralla adjacent, on es pot observar clarament una llar de foc. L’espai està gestionat pel Museu d’Història de Barcelona i es pot visitar amb l’acompanyament d’un voluntari que també ofereix informació històrica.


Plànol de les restes romanes documentades
Font: MUHBA


Si voleu seguir els vestigis de l'aqüeducte romà de Barcino, llegiu la guia que trobareu aquí.