dimecres, 2 de març de 2016

Jornades "Els gremis de Barcelona"

Gremis de Barcelona, obra de Joan Vila (1929)
Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona


Coordinades per Xavier Cazaneuve i Pere Moles, els propers dies 12, 13 i 14 d'abril de 2016 se celebren les jornades "Els gremis de Barcelona", a la sala d'actes Agustí Duran i Sanpere de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.




Barcelona ha estat durant molts segles una ciutat gremial. La toponímia urbana, amb el nom de carrers d'oficis, ho demostra a bastament. La historiografia municipal ha estat orgullosa de l'existència dels gremis, del seu paper econòmic i de la seva participació en el govern de la ciutat a través del Consell de Cent fins 1714. Els gremis han estat un element fonamental a la xarxa social de les ciutats europees durant molts segles, des de l'Edat Mitjana fins la Revolució Industrial, i Barcelona és un dels casos que es poden estudiar millor.

Per la mateixa diversitat del treball artesanal i de la seva organització, en el cas de Barcelona amb un centenar de corporacions diferents, l'estudi dels gremis s'ha fet, de manera majoritària des de la història d'una corporació d'un sector d'activitat determinat, i el mateix programa d'aquestes jornades n'és una mostra. Tanmateix l'estudi d'un gremi concret es fa a partir d'un esquema general del que és una corporació d'oficis, amb els seus vessants organitzatius, socials, econòmics, laborals, religiosos i polítics, difícils de separar els uns dels altres. No falten però, estudis de conjunt que analitzen de manera transversal les qüestions comunes a totes les corporacions d'oficis, sobretot les relacionades amb el poder municipal. Les corporacions, primer i durant molt temps amb el nom de confraries, han estat presents a la història de Barcelona des del segle XIII fins a principis del XIX. És important conèixer els seus orígens i formació, fins que van assolir un perfil complet o almenys definit, però també ho és analitzar el seu procés de desaparició en el primer terç del segle XIX i veure com la societat urbana va evolucionar vers noves formes d'organització del treball, que alhora ho eren de relació social.

L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i el Museu d'Història de Barcelona, les dues institucions municipals de referència en la preservació i la difusió del patrimoni dels gremis, amb aquestes jornades volem actualitzar els coneixements sobre aquestes corporacions, donant a conèixer el resultat de recerques recents i facilitant el diàleg sobre el valor dels gremis dins la història de la ciutat. Unes jornades en les quals les visions transversals del fet corporatiu es contrastaran, una vegada més, amb les anàlisis de sectors gremials específics, aquells que han estat renovats per la recerca de nous investigadors en els darrers anys.




Els gremis

Vicente Moreno Cullell


Barcelona, la vella colònia Julia Augusta Favencia Paterna Barcino de l’època romana, havia mantingut durant segles una mateixa configuració inclosa dintre de les muralles del segle III. Però arribats al segle XIII, la vella Barcino va entrar ja de ple en una transformació que, iniciada temps abans, va ser provocada per la necessitat.

La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se de noves. Van sorgir, en conseqüència, nous barris: el de la Ribera i el del Raval van prendre vida. És clar que, en dir nous barris, volem dir gent que hi viu, veïns que s’hi estableixen i que, naturalment, han de comptar amb mitjans de vida.

Entre aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida seria, sens dubte, el treball artesà. Treball que permetia instal·lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Per exemple, per citar-ne alguns dels molts que hi ha en el barri de la Ribera, podem citar: Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres. Però també en trobem al voltant de la catedral, és a dir, al centre de la ciutat de l’edat mitjana, com són: Dagueria, Llibreteria o Ollers.

Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps. Així, trobem el cas dels tintorers de cotó, als quals un decret del batlle de l’any 1225 va assenyalar-los un lloc adequat per a instal·lar les seves indústries fora de la ciutat.

A l’edat mitjana els artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula catalana menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.


Gremi Ofici que realitzaven
Abaixadors Igualaven el pèl dels draps de llana amb tisores grosses.
Apotecaris Preparaven i venien medicaments.
Bastaixos de capçana Traginaven càrregues damunt del cap.
Calafats Fusters de ribera que construïen embarcacions.
Cervellers Fabricants de capells de ferro que cobrien el crani.
Daguers Fabricants de dagues, espases de fulla curta.
Estorers Fabricaven o venien estores
Fustaniers Teixidors de fundes de matalàs de cotó.
Garbelladors Es dedicaven a garbellar cereals per compte d’altre.
Hortolans Conreaven la terra.
Llogaters de mula Llogaven bèsties de càrrega.
Manescals Curaven les malalties a les bèsties.
Pedrenyalers Fabricants d’una mena d’escopeta curta que es disparava amb pedrenyal (pedra foguera).
Rosariers Feien i venien rosaris.
Sellers Feien i adobaven selles i altres guarniments.
Tapiners Produïen tapins, una espècie de sandàlia de dona.
Velers Fabricaven i venien vels.
Xocolaters Feien i venien xocolata.



Cada corporació tenia la seva confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.

El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.


gremis-sastre.jpg


Els gremis eren una associació de treball i com a tal, com explica Pere Molas, eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seva naturalesa, la seva estructura, el seu funcionament i la seva finalitat.

Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare. Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés. La seva redacció, dins les variants pròpies de cada ofici, tenien unes constants.

Els primers capítols eren purament de caràcter benèfic i religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Aquest punt el trobem sempre molt remarcat i els historiadors coincideixen a l’hora d’afirmar que això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.

Els Capítols determinaven també les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.


gremio2.jpg


A partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetllaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.

Un Capítol estava dedicat a especificar l’examen o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència.

Sempre hi havia un compromís entre el mestre i l’aprenent amb intervenció del pare o tutor d’aquest. Els gremis regulaven la possibilitat d’accés al mestratge per mitjà d’un examen i d’una matrícula, que pressuposava una capacitat econòmica i una destresa per a accedir-hi.

Per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a sortir-ne.


Font: Vicente Moreno Cullell, (Barcelona, 1981), llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor d’educació secundària i membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

Ciències socials en xarxa. El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

5 comentaris:

  1. el gremi de pelleters és molt més recent, però es pot dir que en l'actualitat es troba en estat, mai millor dit, d'hibernació malgrat el poc fred que fa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He vist que és un gremi que es va constituir el 1977. Suposo que abans estarien distribuïts entre el gremi d'assaonadors i el de pellaires.

      Elimina
  2. Falta un gremio casi desconocido por el nombre : marmanyes o mermenyes, que eran los que vendían frutas y hortalizas. Creo haberlo visto en el árbol genealógico de los gremios, pero no estoy seguro.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Miquel, les marmanyeres eren les que venien fruita, verdura i hortalisses. No tinc constància que tinguessin gremi, però és possible que apareguin com a col·lectiu.

      Elimina
  3. Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh¡¡
    siiiiiiiiiiiiiii....siiiiiiiiiiiiiiii..si
    Para mí, amigo, es todo un triunfo. Me encanta el catalán y me chifla el castellano (el de Góngora), y mi asignatura pendiente son las grandes...el sánscrito, el arameo y el hebreo...y vive Dios que de lo que me queda, a por ellas voy
    Salut

    ResponElimina