dissabte, 18 de juny de 2016

Somorrostro, imatges d’una època

Joan Colom fotografia el Somorrostro penjat de la barana del final del passeig Marítim
Foto: Ignasi Marroyo, 1964


Fa 50 anys, el 25 de juny de 1966, s’enderrocaven les darreres barraques del Somorrostro per poder fer les maniobres militars de la “Semana Naval”, que van ser presidides per Franco. El dia 28, l’alcalde Porcioles visitava la platja per presenciar el trasllat dels seus habitants al polígon d’habitatges de Sant Roc, a Badalona.

L'any 1964, els fotògrafs Ignasi Marroyo (Madrid, 1928) i Joan Colom (Barcelona, 1921) rebien l'encàrrec de fer un reportatge fotogràfic del Somorrostro per il·lustrar un article que es va publicar a El Correo Catalán amb el títol "La liberación de Barcelona continua", en el suplement gràfic el diumenge 24 de gener d'aquell mateix any. Dos dies abans de la celebració de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Un títol que posava en paral·lel, intencionadament, l'alliberament polític i l'alliberament de la misèria.

Fins el 30 de juliol de 2016, en el marc del festival DOCfield>16, la galeria il mondo (Calàbria, 178, de Barcelona) exhibeix sota el nom de "Somorrostro, imatges d'una època" aquell magnífic reportatge de Marroyo, que més enllà del testimoni juga amb gran mestria amb el punt de vista de l'observador. Allà on acabava el passeig Marítim (aleshores General Acedo) començava el Somorrostro sense solució de continuïtat. Frontera i límit on la mirada no és la mateixa des d'un costat o de l'altre.

Un cop més ens apareix el Somorrostro (vegeu Somorrostro i barraques de mar: arqueologia de la pobresa). Un imaginari que es nega a desaparèixer, que persisteix en la memòria i que com cap altre barri de barraques és present en la literatura. Marsé, Juan Goytisolo, Carandell, Blai Bones, Rodoreda o Carandell entre molts d'altres n'han deixat testimoni en les seves obres. Calia rescatar les mirades i les perspectives que les seves pàgines ens ofereixen, i és per aquesta raó que he preparat un corpus literari que publicaran Ara Llibres i l'Ajuntament de Barcelona i que veurà la llum, probablement, l'any 2017, il·lustrat amb fotografies inèdites de Colita i esperem que també d'Ignasi Marroyo. Durant la inauguració vam parlar d'aquesta possibilitat i es va mostrar encantat amb el projecte. De moment, gaudim del magnífic treball d'un dels grans fotògrafs del país, Creu de Sant Jordi 2014.


Galeria il mondo




6 comentaris:

  1. Da igual donde estuvieran instaladas.
    El problema siempre era el mismo, sentirse extranjero en tu tierra, demonizado por los de la "otra parte del barrio" y maltratado por el entorno.
    Llámesele como se quiera, da igual que sea eufemisticamente que virtualmente que realmente y a pie de barraca, los barraquistas eramos unos marginados, que por no tener ni se tenía derecho a colegio del estado, por mucho que ahora digan y recuerden y proclamen...La gran mayoría de críos iba a academias, porque los vagones de tranvías eran insuficientes y la transhumancia y la fragilidad de las barracas (porque por las noches a veces las demolían por orden ¿judicial ? en presencia de los grises) era una constante.
    No hay nada más triste que no tener cuatro paredes y un techo.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla molt interessant el que dius, Miquel. En aquests darrers anys s'ha fet molta feina per recuperar la memòria dels barris de barraques: exposicions, documentals, llibres, plaques commemoratives... Hi ha un aparent reconeixement dels seus habitants, com si se'ls concedís la ciutadania a títol pòstum; hi ha també la recuperació de l'imaginari i del paisatge per part dels propis barraquistes. Es parla molt, també, de solidaritat i de socialització dins dels barris; de col·laboració i enteniment entre grups sense distingir ètnies i procedències. Tot plegat està molt idealitzat. La majoria només tenim l'experiència des de fora i els de dins volen recordar-ho amb una certa normalitat. La marginació era òbvia. Però m'interessa molt aquesta marginació interna de què parles. Un dia m'hauràs d'explicar la realitat viscuda des dins, Miquel.
      Una abraçada, company!
      Salut!

      Elimina
  2. Amic:
    Com bé dius, tot està massa idealitzat.
    Avui sembla que allò era transitori i passatger, però va haver-hi qui va passar tota la seva infància trepitjant la terra que feia de rajoles.
    Allò era detestable. Trist i fred, i en ocasions insuportable, com quan plovia.
    He plasmat alguna cosa en algun escrit, l'evident i constatable, però el meu interior de vegades es nega a recordar.
    Quan observo que ara es posen plaques en els llocs on va haver-hi la misèria ambulant, com si allò hagués estat part del paisatge necessari per a una ciutat, em poso trista.
    Bé es que no s'ha d'oblidar, però no sóc partidari de reivindicar gens.
    Què s'ha de reivindicar ?, què allí ens gelàvem de fred a l'hivern i ens torrabam sota les xapes de uralita i de metall a l'estiu ?
    Simplement la meva infantesa no va ser feliç, i recordar-la no m'atreu en demasía.
    Una abraçada de tot, tot cor, amic...bon amic.
    Miquel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, company! Com n'és d'important poder contrastar punts de vista i experiències per no quedar-se només amb una cara de la moneda.

      Elimina
  3. Fan esgarrifar les paraules del Miquel a les que no m'atreveixo a afegir-ne més. En el que ell diu ja està dit tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier. S'està intentant, amb bona intenció, recuperar el record dels barris de barraques, però és evident que amb aquest record se n'està reescrivint la història. I ho fan fins i tot els mateixos barraquistes, però és evident que no hi són totes les veus.

      Elimina